L’explosió de la cinquena onada de la pandèmia i la seva especial incidència entre els joves, amb unes xifres de contagis mai vistes abans, ha tornat a posar aquest col·lectiu al centre de les crítiques. Ja va passar l’estiu anterior, quan la proliferació de rebrots que acabarien confluint en la segona onada va portar també a caricaturitzar els joves com els irresponsables causants de l’expansió de la malaltia. «És erroni considerar els joves, sense matisos i agafats com un col·lectiu homogeni, com els culpables dels rebrots de la Covid-19. La temptació de buscar algú a qui endossar el gairebé monopoli de la culpa, en un problema complex i amb moltes variables, és simplista a més d’equivocat», editorialitzàvem el mes d’agost passat. Avui afirmem el mateix.

Les dades de contagis entre les franges d’edat més joves no poden analitzar-se sense tenir en compte altres dades. Per exemple, que la decisió d’organitzar la vacunació per col·lectius de risc va deixar les franges de menys edat per al final. O que decisions com la de permetre els festivals d’estiu, de la qual Salut ara es penedeix, no les van prendre les persones de vint anys.

Sembla que a l’hora de tractar els nostres joves no hi ha punt mig: o se’ls assenyala com els culpables de tots els mals o se’ls disculpa qualsevol acció i actitud. Perquè centenars de joves estiguessin de viatge de final de curs a Mallorca en un exercici de turisme de ‘botellon’ van caldre empreses que proporcionessin els serveis i pares que en donessin l’autorització i, fins i tot, financessin el viatge. Una vegada allà, els joves van mostrar poc sentit del civisme i nul·la responsabilitat. Al seu torn, alguns dels seus pares no van demostrar gaire cosa més. Les responsabilitats, per tant, estan repartides.

Hi ha una tendència paternalista a disculpar actituds irresponsables dels joves amb arguments com que el seu col·lectiu ho ha passat malament amb les restriccions (¿qui no?) i que és comprensible que, amb l’arribada de l’estiu, sentin l’impuls irrefrenable de socialitzar. D’altra banda, la generalització no només és injusta, sinó contraproduent, ja que dificulta el missatge que l’epidèmia no ha acabat i que és urgent no abaixar la guàrdia. Missatge, per cert, que és molt difícil d’entendre davant el cúmul de mesures contradictòries, no només per part dels joves, sinó per tota la societat.

Ser jove no eximeix ningú de l’obligació d’exercir la responsabilitat individual davant la pandèmia. Els joves, pel mer fet de ser-ho, tampoc han de ser aliens a la solidaritat col·lectiva que des de totes les institucions es demana per contenir la malaltia. Però sí: es tracta d’un col·lectiu que no se sent tan amenaçat com altres per la gravetat de la malaltia i amb el qual és necessari afinar en els missatges i en la pedagogia, més necessària que mai després d’un any i mig d’epidèmia, per molt que la vacunació avanci.

Com en qualsevol franja d’edat, hi ha joves de tot tipus: cívics i irresponsables, respectuosos i insolidaris. Les generalitzacions no només no condueixen enlloc, sinó que són contraproduents davant l’objectiu comú de frenar la pandèmia i erradicar-la. Ni la demonització ni el paternalisme són eines epidemiològiques útils.