Les mentides d’aquest estiu, per Antonio Franco

Tot i que Pedro Sánchez ha anat amb molt de compte i ha sigut pràcticament hermètic respecte als seus moviments de les dues últimes setmanes, hem tingut mil i una interpretacions públiques alienes sobre les seves motivacions i objectius. Cap observador de la política interior espanyola ha deixat de fer lectures com si en fossin grans assabentats. Estudiant tres o quatre dades, sempre les mateixes, amb el suposat però probable desgast psicològic i funcional de la llarga i irregular batalla contra la Covid pendent. Però, així mateix, a partir dels forcejaments en la distribució de competències entre l’Administració central i les autonomies (a causa del nostre inacabat model territorial), del dur viatge cap a una comprensió bastant generalitzada de la conveniència política dels indults en les esferes alienes al PP i Vox, i de les causes profundes de la impressionant victòria simplista d’Isabel Díaz Ayuso en les eleccions madrilenyes. Malgrat el profund desconeixement dels objectius de Sánchez s’han fet tota mena de teories presumptuoses per interpretar el que ha passat davant dels nostres ulls, sense que sabéssim veure-hi altres claus potser més senzilles. No descartin, per exemple, que Sánchez i el seu cor de gel hagin volgut fer una simple demostració del poder gairebé absolut que creu administrar i de la independència personal davant l’entorn que creia condicionar-lo. O una rectificació matisada de les seves pròpies relacions amb el partit que li dona suport, quan ha foragitat la possibilitat que se li faci ombra des d’Andalusia o des dels avis opinants felipistes, que es creuen encara al segle XIX. O una descompressió quirúrgica de la malsana obsessió psicològica nacional per la relació amb Catalunya, o de la influència infinita que atribueix la dreta al recolzament parlamentari que rep d’un sector dels independentistes... És una situació que recorda al somni cubà que deia «i en aquest punt el comandant va manar parar». Independentment que potser guardi al rebost, de cara al futur, paios tan apreciats per l’esquerra d’aquest país com José Luis Ábalos, una vegada ha aconseguit alliberar-se del marcatge de Pablo Iglesias, el més significatiu d’aquesta crisi de juliol és com ha quedat de nimi i pobre, agafat a una brotxa sense pintura, el seu ni tan sols enemic Pablo Casado. El que ni tan sols no se sap si amb paràmetres de conservador, que mai proposa res, que només demana la tonteria que convoqui voluntàriament eleccions i se’n vagi, una vegada desbordat per la senyora Ayuso, s’ha convertit en l’oposició més ridícula de la mitja dotzena de països seriosos de la Unió Europea. La seva tossuderia per degradar la situació democràtica bloquejant perquè sí, en rebequeria, la renovació d’òrgans constitucionals sobre els quals les urnes ja han dictaminat que no concorden amb el que volen actualment els espanyols, el converteix en poc menys que en l’Orbán hongarès de la nostra zona comunitària. Abans, les mentides de l’estiu es feien sobre presumptes fitxatges que ens portaria el futbol. Això d’ara, especulacions sobre el que passa dins del cap d’un home tan hermètic com Sánchez, val tan poc com allò. El temps ho dirà.

Les mentides d’aquest estiu

No descartin que Sánchez i el seu cor de gel hagin volgut fer una simple demostració del poder gairebé absolut que creu administrar i de la independència personal davant l’entorn que creia condicionar-lo

El més llegit