Iván Redondo

Vaig dir diumenge que la clau de la crisi de Govern ha sigut el relleu simultani de les tres persones que més marcaven la seva política, dels tres ‘tenors’ que no acabaven d’afinar: la vicepresidenta, Carmen Calvo, el cap de Gabinet, Iván Redondo, i el ministre de Transport i secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos. L’última equivocació va ser la que va acabar el 4 de maig amb la humiliant derrota del PSOE a Madrid en mans d’Isabel Díaz Ayuso. I s’hi unia la necessitat de trobar cavalls de refresc per –superada la pandèmia– afrontar l’última etapa de la legislatura, que pot durar 30 mesos. Anem al cap de Gabinet del president. Fins ara, tant amb José Enrique Serrano, cap de Gabinet de Felipe González i de Rodriguez Zapatero –el que mes temps ha exercit el càrrec–, com amb Carlos Aragonés, que va tenir la mateixa funció amb Aznar, o fins i tot Jorge Moragas amb Rajoy, el cap de Gabinet era algú no gaire conegut, que volia sortir poc en els mitjans, i el paper del qual era el de discret enllaç entre el president, els ministres, el partit i, en el seu cas, altres organitzacions. El cap de Gabinet resolia assumptes –o intentava fer-ho– però era més un fosc actor secundari que una estrella. Iván Redondo ha sigut tot el contrari. Era un eficaç assessor –havia triomfat a les campanyes de García Albiol a Badalona o del PP de Monago a Extremadura– que és nomenat cap de Gabinet després de l’arribada de Sánchez a la Moncloa i que –amb el seu recolzament– es converteix en un protagonista polític amb mes autoritat que molts ministres i dirigents del PSOE. Més en un subcap que transmet ordres, que no genera bones relacions o complicitats i que és més temut, per la seva proximitat i accés al cap, que apreciat. Potser com li va passar a Soraya Sáenz de Santamaría amb Rajoy. Però a diferència de Soraya, Iván Redondo no era ni vicepresident (n’hi havia quatre i una era vicepresidenta política) i no pertanyia al partit, sinó que era antic col·laborador de dirigents del PP. Diuen que Soraya va perdre les primàries del PP per haver generat més temor que apreciació, i Redondo ha perdut el recolzament presidencial perquè, sense ser del PSOE, li ha sigut difícil tenir autoritat moral sobre els ministres i Ferraz. Al final, Sánchez ha arribat a la conclusió que un cap de Gabinet totpoderós i sense empatia no funcionava. Redondo va arribar a acumular molt poder perquè és un bon assessor i la seva ajuda va ser clau en les primàries socialistes, en la moció de censura i en les eleccions. Però una cosa és ser eficaç en les estratègies i en les campanyes electorals –Pedro Arriola ho va ser amb Aznar i Rajoy– i una altra ser un dels capitostos del Govern. Un president no pot estar només pendent de la imatge i de les conseqüències electorals de les seves decisions. De vegades, almenys algunes vegades, la prioritat al governar és saber prendre decisions difícils. I en aquest delicat assumpte, els venedors d’imatge no són infal·libles. Confondre ser cap de Gabinet amb vicepresident per a tot, i creure que la imatge i la propaganda són l’únic important, han sigut les dues fallades d’Iván Redondo. Al final, Pedro Sánchez ha decidit que en l’última part de la legislatura necessitava un Govern més ordenat i més ben coordinat. I que el cap de Gabinet havia de ser més un membre de l’orquestra que un destacat solista, o que el mateix director. Sobretot si la música (el minut amb Biden, o la relació amb la presidenta de la Comunitat de Madrid) no havia sigut aplaudida.

Iván Redondo

Ser cap de Gabinet té menys glamur que el de vicepresident per a tot i Pedro Sánchez necessita ara un Govern mes ordenat

El més llegit