El nou Govern central i la carpeta catalana

L’independentisme ha encaixat la remodelació del Govern de Pedro Sánchez amb la mateixa sorpresa que la resta de forces polítiques. O més. No resulta difícil imaginar Pere Aragonès dedicant el diumenge a escrutar indicis que li permetin concloure si les coses estan millor o pitjor que abans del redisseny del Govern central, d’acord amb el full de ruta d’Esquerra Republicana. Lluny d’aquests matisos, Carles Puigdemont va optar per passar el diumenge a Kortrijk, per celebrar la batalla dels Esperons d’Or en què els flamencs van derrotar els francesos i es van quedar amb els seus estendards i els seus preuats esperons. Una manera de dir, per la via útil dels gestos simbòlics, que cap govern del PSOE aportarà a la taula de diàleg res que convingui considerar. No només els independentistes catalans es pregunten com serà la relació entre el nou Govern central i la Generalitat. S’ho pregunten també les forces constitucionalistes –per molt que Inés Arrimadas s’hagi afegit a la petició de dimissió de Sánchez formulada pel PP i per Vox– i no pocs militants del PSC, entusiasmats pel nomenament de l’alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, però sorpresos pel nou paper de Miquel Iceta com a ministre de Cultura i Esports. El mateix Salvador Illa, a qui s’atribueix cada vegada més influència al dispositiu muntat per Sánchez per abordar la qüestió catalana, ha hagut de sortir al pas d’aquests dubtes assegurant que els socialistes catalans tenen més influència que mai en la política espanyola. Res fa pensar que els dos socis del Govern modifiquin de moment la seva posició respecte al diàleg amb el Govern central. Mentre ERC espera senyals del nou Govern central que confirmin l’aposta de Sánchez pel diàleg, JxCat ressalta que no cal esperar res de bo de la seva reconciliació amb el PSOE. Com si més proximitat al partit comportés automàticament més distanciament de Catalunya. Va resultar significatiu que Aragonès, sense renunciar a les seves posicions sobre el diàleg polític, hagi destacat, en la seva primera valoració, el paper de la comissió bilateral que es reunirà d’aquí un parell es setmanes i en què s’abordaran les infraestructures i els fons europeus, temes estrella de la vicepresidenta primera i d’algunes de les dones joves que s’han incorporat a l’Executiu amb més afecció a la gestió que als grans dissenys polítics. En contrast amb aquesta actitud més pragmàtica d’ERC, Laura Borràs ha vist en la remodelació «poca voluntat de resoldre el conflicte». Res de nou en qui va afirmar que el Govern de Sánchez no és més progressista que el de Mariano Rajoy. ¿Què passarà a la taula de diàleg que Sánchez i Aragonès s’han compromès a reprendre al setembre? A curt termini, res que escapi allò previsible. Amb el president de la Generalitat insistint en l’amnistia i el dret d’autodeterminació, i el del Govern d’Espanya reiterant que només es pot imaginar el futur dins de la Constitució. Ni l’un ni l’altre tenen pressa, perquè saben que no hi ha acord possible fins que el conflicte s’hagi desinflamat, i tots dos necessiten reforçar posicions de cara al pròxim calendari electoral. Municipals, autonòmiques i generals. Aragonès té dos anys per endavant per aconseguir que ERC pugui presentar un balanç positiu de la seva actitud pragmàtica, i per a això necessita el Govern central. Sánchez va advertir la dreta que disposa de 30 mesos, per als quals necessita els vots d’Esquerra. No hi ha res més eficaç per forjar pactes sostenibles que aquest joc creuat de necessitats, i si fos pels seus dos actors principals pot ser que permetés esgotar les legislatures. No obstant, tots dos estaran sotmesos a una fèrria vigilància de la dreta i de l’independentisme més aguerrit. Amb alguns dels seus canvis, Sánchez ha intentat blindar el Govern davant l’assetjament eixut de les tres dretes. Aragonès ho té més difícil perquè té l’enemic a casa. En tot cas, de la capacitat de tots dos de sostenir aquesta pressió dependrà que la carpeta catalana es vagi omplint de projectes en curs, o que es torni a tancar, en benefici d’una represa estèril del conflicte polític.

El més llegit