El drama del Líban

S’enfonsa i no al mar com passa a Kiribati, els habitants del qual busquen on traslladar-se abans que el seu país quedi submergit per les aigües de l’oceà com a conseqüència de l’escalfament global. El problema del Líban és una corrupció oceànica que ho nega tot i que és responsable dels mals que avui l’afligeixen, agreujats per la presència de gairebé dos milions de refugiats sirians entre els seus sis milions d’habitants. Un per cada tres libanesos mentre ens queixem a Europa, on som 500 milions, quan ens entra un milió d’éssers humans que fugen de la guerra, la misèria i la tirania. El Líban ha sigut durant molts anys la perla del Pròxim Orient i Beirut presumia de ser com París, el mateix que els argentins diuen de Buenos Aires quan segons la meva opinió París només n’hi ha un, és a França i el telèfon funciona. El Líban era el lloc de diversió i compres al que acudien a desfogar-se els ciutadans oprimits políticament i sexualment en els països veïns. Fins que les tensions religioses se’l van carregar. Perquè el Líban no és tant un país com un invent de quan París i Londres es van repartir el Pròxim Orient amb els pactes Sykes-Picot després de la Gran Guerra. França va esqueixar un tros de Síria, una cosa que els sirians mai han acceptat, i va crear una llar per als cristians maronites. I aquests ho van aprofitar molt bé, hereus com són dels comerciants fenicis que van navegar i van crear colònies a tot el Mediterrani. Però els musulmans es reproduïen més de pressa i aviat els desequilibris demogràfics van impactar en el repartiment de poder (els cristians ja no arriben al 40%) i van esclatar en una terrible Guerra Civil que va destruir el país i va costar la vida del nostre ambaixador Pedro de Arístegui. L’equilibri constitucional estableix que el president ha de ser cristià, el primer ministre, sunnita, i el president del Parlament, xiïta. Si aquí funciona molt regular el pacte entre PSOE i Unides Podem, imaginin allà. I per si no fos prou, els xiïtes de Hezbol·là han creat el seu propi exèrcit, més professional i eficaç que el nacional. Mostra de la incompetència dels successius governs va ser l’abandonament al port de Beirut durant més de sis anys –i sense cap mesura de seguretat– de 1.500 tones de nitrat d’amoni malgrat les advertències d’alguns responsables. I a més, van guardar a la mateixa nau diverses tones de coets i petards que, quan va saltar l’espurna, van actuar com a detonadors. El resultat va ser un enorme forat al port, diverses illes de cases destruïdes, 190 morts (un menys que en el nostre tràgic 11-M) i més de 6.000 ferits. Després de llançar-se les culpes uns als altres, el Govern no va tenir més remei que dimitir i des de fa un any els libanesos no aconsegueixen formar-ne un altre. El país s’està enfonsant literalment en la misèria fins al punt que el Lebanon Economic Monitor ha comparat l’actual situació amb un estudi fet per Rogoff i Reinhart sobre les pitjors catàstrofes econòmiques del món entre 1857 i 2013. I conclou que la crisi libanesa podria arribar a medalla de bronze en aquesta trista classificació. Algunes xifres ho expliquen: el seu PNB ha caigut des de 55.000 milions de dòlars el 2019 a 33.000 milions avui, la renda per càpita ha perdut un 40% i la moneda s’ha devaluat un esgarrifós 90%. El resultat és que no hi ha diners ni importacions, els negocis tanquen, no hi ha gasolina, falten medicines, l’atur s’ha disparat i els joves fugen del país. Són xifres normalment associades amb guerres i altres catàstrofes que poden portar a la pobresa la meitat dels libanesos, posant novament en greu perill una pau sempre fràgil en un context mitjà oriental molt volàtil i ja sobrat de problemes. Gran part de culpa la té una corrupció rampant reconeguda pel primer ministre en funcions, que ha dit que no només està «profundament arrelada en totes les funcions d’Estat» sinó que de fet «és més gran que l’Estat», que és «incapaç de confrontar-la o de deslliurar-se’n». Així els va. I és que el desgovern i el no fer cas als jutges acaba tenint un preu molt alt.

El drama del Líban

El país s’està enfonsant literalment en la misèria i podria ser medalla de bronze en la trista qualificació de pitjors catàstrofes econòmiques del món en un segle i mig

El més llegit