Lleones

¿Quin és el canal amb més audiència? Doncs que hi posin ‘La Pasión de Yerma’. Ai, Yerma, la jove en qui Lorca va abocar el pes que les dones carreguen des de fa mil·lennis posant-li la pitjor de les tares: ser estèril. Sacseja veure María León als Teatres del Canal prestar-li la seva veu a les Yermas del món i veure com Pepa Gamboa, la directora, li enrosca una femella a aquesta obra. No canvia la trama, ni el fons, només remarca un motiu: el desig, paraula que només apareix quatre vegades en el text del poeta granadí, però que el travessa com una daga rovellada mentre sonen la veu i els acords de Rosario La Tremendita, la més creativa i completa entre les flamenques vives. ¿De què serveix resar per prenyar-se si no té lloc la primera part? Una cosa així diu la bruixa-sàvia-vella, gairebé una al·legoria, que interpreta Mari Paz Sayago: Meryl Streep, estimada, empata aquesta. Una obra en la qual León es tira al terra, el ventre més gran, arrossegant-s’hi de quatre grapes i qui l’observa comprèn que té tot el sentit expressar d’aquesta manera la insatisfacció de les dones. «No hi ha al món força com la del desig», escriu Lorca amb més raó que un sant, i per això no s’entén que assumim tan dòcilment quan desapareix. Vaig recordar admirant-les quan de petita m’amagava per escoltar les converses de la meva mare i les seves amigues, on sempre es colava un marit poc carinyós. Vaig tardar a comprendre que era un eufemisme. De la mateixa manera que deien «estrany» perquè «maltractador» ni s’atrevien, deien «esquerp» per referir-se que els seus llençols, com els de Yerma, no es gastaven. Com jo també era una mica esquerpa, pensava que igual pretenien flors i llagoteries, però era el desig (produir-lo i curullar-lo) el que enyoraven. Jo vaig tenir dues àvies: una més Bernarda Alba, l’altra més Lola Flores i les estrebades entre aquests dos mons van ser un problema de vegades però també una escola. Per a una el cos no existia, mentre l’altra, als meus 15 anys m’explicava coses com: «El teu avi em tocava i em prenyava». És normal que la recordés veient Yerma perquè mai es va referir als fills que van tenir, sinó al desig. Ho sé perquè la vaig conèixer perfectament: li agradaven els clavells, no les floretes mediocres i sabia el que era el tacte inesperat d’un índex per la sofraja. «¿Què més vols?», li diu el marit a Yerma assenyalant-li la casa, la cuina, el rebost. Hi ha preguntes que mereixen rèpliques com candela, però fins i tot en això Yerma és mare tot i que no pareixi. Perquè el protegeix. Tampoc va parir ni va voler Anaïs Nin, però també va salvaguardar el seu entorn: «Desitjo, estimo, cremo –simultàniament– protegeixo», va deixar escrit en les seves memòries. D’alguna manera, ho entenc: el desig no és un dret i no es demana. És un diàleg en silenci, però amb normes. Pot no anomenar-se, però no s’ignora ja que les seves conseqüències són impredictibles. A Yerma la clava de genolls i si al principi fa pena, més tard aterreix. I deixa de miolar i brama. I la gata de Lorca és ja una lleona tràgica shakesperiana.

El més llegit