Waterloo incomplet

Una gran carència catalana, des de fa anys, és la falta de diàleg intern. De manera que s’ha de valorar bé la trobada de Waterloo entre els dos referents –Oriol Junqueras i Carles Puigdemont– del segon i el tercer partit català. Més quan la cita era obligada perquè la coalició de la Generalitat tingués alguna credibilitat. I que Junqueras, tot just sortit de la presó, i Carles Puigdemont, a l’exili, es retrobessin després de gairebé quatre anys també despertava interès. D’acord doncs per la trobada, tot i que fos freda i que les tres abraçades –Junqueras dixit– van ser ocultades a la premsa. Però els dos protagonistes del gran error del 27 d’octubre del 2017 deuen una explicació sobre la famosa DUI (declaració unilateral d’independència), que va consolidar una desgraciada etapa de la política catalana. Fins aleshores hi havia hagut grans errors, però no s’havia arribat a allò gairebé irreparable que es podia haver evitat. Puigdemont va convocar una roda de premsa per anunciar unes eleccions que haurien allunyat –hi ha el testimoni del lehendakari Urkullu– el 155. L’independentisme diu que Rajoy no va donar garanties i l’hauria aplicat igual. No sembla creïble –tret de si Puigdemont i Junqueras ho demostren– perquè hauria sigut impossible de justificar –i més davant Europa– un 155 amb eleccions convocades, perquè el PSOE no ho hauria votat i perquè, potser per la seva proverbial mandra, el mateix Rajoy no en tenia ganes. Els seus crítics –fins i tot Felipe González– diuen que el 155 s’hauria d’haver aplicat abans, al setembre, quan dos acords del Parlament van violar l’Estat de dret. Així no hi hauria hagut ni referèndum ni causes en els tribunals. ¿Per què Puigdemont va fer marxa enrere en la seva intenció de convocar eleccions?¿Per què Junqueras va permetre les acusacions de traïció al president (les famoses 155 monedes de plata)? Ho han d’explicar a l’independentisme, al qual van abocar a la humiliació i a anys d’amargors, i als catalans no independentistes –que segons les enquestes del CEO de la Generalitat són la meitat– que van patir el menysteniment i la violació de les mateixes normes de l’Estatut. Ara, el Tribunal de Comptes exigeix unes fiances milionàries a 34 alts càrrecs i bastants catalans (segons l’enquesta diària de Josep Cuní i aquest diari) no aproven que, de forma indirecta, la Generalitat salvi la situació. Crec que es confonen. La Generalitat no pagaria una condemna de multa –avui inexistent– sinó que només evitaria que els imputats afrontessin una fiança desproporcionada. I en una causa del Tribunal de Comptes «rara», ja que els advocats només van tenir tres hores per als seus escrits de defensa. Però que molts catalans, que aproven els indults, no recolzin la iniciativa de la Generalitat ha de fer reflexionar. A Catalunya hi ha divisió, i igual que els indults eren convenients per superar-la, Puigdemont i Junqueras deuen una explicació. L’independentisme presumeix de ser la nova centralitat del país i de tenir el recolzament de part de la classe dirigent catalana. Potser, però un destacat empresari em diu –somrient d’orella a orella– que una fiança de 5 milions és inassumible per a un ciutadà corrent, però no per a deu milionaris, a 500.000 euros per barba, que volguessin afrontar-la (tot i que fos de forma anònima). Afegeix: els costaria menys que la gasolina del iot aquest estiu. ¿Per què ara els milionaris, si hi eren, ja no hi són? Potser perquè Puigdemont i Junqueras, que es parlen poc, encara són més remisos a explicar-se.

Waterloo incomplet

Està bé que Puigdemont i Junqueras es vegin, però igual que els indults eren necessaris convindria que tots dos s’expliquessin sobre la DUI

El més llegit