Mireia Vidal davant el tribunal

L’aposta del Govern de Madrid és que els indults contribueixin a desinflamar el conflicte català i obrin un clima propici a la taula de negociació entre governs, la primera reunió dels quals es farà al setembre segons van acordar Pedro Sánchez i Pere Aragonès el 29 de juny. Però l’aposta ha sigut enterbolida per la decisió del Tribunal de Comptes, independent del Govern central, de fixar una fiança solidària de 5,4 milions d’euros a 34 dirigents catalans –entre ells Junqueras, Mas, Puigdemont i Mas-Colell– per haver malversat diners públics en l’acció exterior de la Generalitat. El ministre Ábalos, en un atac de sinceritat, va dir que era una de les «pedres en el camí» que dificultarien el diàleg. El perdó «magnànim» dels nou indults quedava bastant deslluït si era acompanyat de la decisió del tribunal de fixar unes fiances –fins i tot abans de la condemna en primera instància– que suposaven la ruïna econòmica de 34 dirigents catalans. I els intents negociadors del nou president de la Generalitat podrien ser criticats com a traïció, o rendició, per l’independentisme més radical. El Tribunal de Comptes hi és per impedir la malversació i ha de complir la seva funció. Però no és part del sistema judicial, els seus 12 membres, elegits pel Congrés i el Senat, no han de ser jutges i a més el procediment ha resultat sorprenent, o pitjor, arbitrari. Ja abans del judici, la sentència del qual pot ser després recorreguda davant el Suprem, s’han imposat unes fiances solidàries milionàries que implicarien la ruïna econòmica de la majoria dels mortals. A més, entre el plec de càrrecs i el recurs, només es va deixar als advocats defensors unes breus hores. Quan Ábalos va dir això de «pedres en el camí», no ho va fer amb la cautela exigida a un alt governant, però va descriure bé el que per a molts analistes –gens simpatitzants del procés– sembla la crua realitat. L’Advocacia de l’Estat va decidir retirar-se de l’acusació, entre altres coses perquè els fons presumptament malversats no eren de l’Estat sinó de la Generalitat. I Pere Aragonès ha trobat una fórmula, en principi raonable, que evitarà, almenys per un temps, la ruïna dels 34 imputats. La Generalitat crearà per als seus empleats un Fons Complementari de Riscos, dotat amb 10 milions, i partint d’aquest fons, l’Institut Català de Finances (ICF), 100% de la Generalitat, avalarà les peticions dels càrrecs imputats davant un banc privat que serà el que presentarà les fiances al tribunal. La Generalitat no avala directament i no sembla que hi pugui haver malversació, només un aval de l’ICF que es recuperarà íntegre –i amb interessos– si al final hi ha sentència condemnatòria. No s’està pagant una condemna de multa, sinó avalant una fiança. La fórmula serà discutida, però és una manera d’esquivar la «pedra en el camí». Alguns diran que indultar i a sobre deixar avalar les fiances és excessiu. Però també costa entendre l’actuació del Tribunal de Comptes. Ho demostra el cas concret de Mireia Vidal, una de les més perjudicades per la fiança, que va ser interventora general de la Generalitat fins al 2016 i cessada abruptament per Junqueras al plantejar algun problema a la nova Conselleria d’Exteriors. Doncs bé, a Mireia Vidal, des d’aleshores desterrada a una funció secundària, el Tribunal li reclama ni més ni menys que 3,1 milions per malversació. ¿És un disbarat? És el fruit d’una instrucció que sembla només guiada per la voluntat de càstig.

Mireia Vidal davant el tribunal

Les fiances milionàries exigides pel Tribunal de Comptes a 34 càrrecs de la Generalitat són una pedra en el camí del diàleg

El més llegit