Poc abans d’entrar a veure «Tempest Project», el director del Festival Grec, Cesc Casadesús, em confessava l’emoció de tornar a tenir Peter Brook entre nosaltres, potser en la seva última visita. Aquesta nova versió de «La tempestad», una obra que ha estudiat i muntat tantes vegades, ha sigut, potser, el seu testament, perquè, en realitat, Brook parla de l’adeu, de les desaparicions, de l’efímer, com Shakespeare. Tot es dissol en l’aire i, de la mateixa manera que s’esvaeixen les fantasies, les torres els palaus i els temples, «tot s’esvairà», el món immens i a tots nosaltres. Brook ha escrit moltes pàgines sobre teatre, però és en «La calidad de la misericordia» on apunta amb més precisió l’essència d’aquell espai buit que ell va definir, aquell lloc on és possible «l’adveniment de la vida». Diu que «no hi ha forma ni interpretació que siguin per sempre: una forma ha de quedar fixada en un curt espai de temps i, després, desaparèixer».