Les bones maneres

Menys tensió emocional; més col·laboració institucional. És el nou marc sociopolític que s’ha obert després dels indults als líders del procés i la posterior reunió entre els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès. S’ha iniciat la recuperació de les formes, de les bones maneres, en les relacions institucionals, però les posicions de fons no només es mantenen distants, sinó que són antagòniques en la qüestió nuclear de la independència. També en el pla social les fractures continuen obertes, tant en el si de la societat catalana com entre aquesta i una majoria de la societat espanyola. Som molts catalans els que ens alegrem en el pla humanitari dels indults, però aquesta satisfacció no és incompatible amb la censura política que mantenim sobre els fets de setembre i octubre del 2017. Fem nostre el primer i l’últim paràgraf d’un lúcid editorial del ‘Financial Times’ en favor del diàleg: «El referèndum va destrossar la societat catalana quan els líders secessionistes van trepitjar les normes constitucionals i van prescindir dels estàndards de consentiment imperatius en una democràcia moderna [...] Pot ser que no funcioni, però Sánchez té raó a l’intentar-ho». Som molts catalans els que compartim l’alegria dels presos i les seves famílies, però aquest sentiment tampoc és incompatible amb el desassossec que produeixen les seves declaracions, tant en el pla emocional com sobretot en el polític. No poden oblidar que els fets de setembre i octubre del 2017 no només van trencar el consens transversal del catalanisme, sinó que van produir en molts ciutadans un trencament sentimental de la seva identitat dual, catalana i espanyola. Tampoc poden oblidar que el ‘dret a decidir’ es va concretar en una llei de referèndum d’autodeterminació, aplicable als pobles sota dominació colonial i no a un Estat de dret com Espanya. Som molts catalans els que pensem, en sintonia amb el caràcter no militant de la nostra Constitució, que no es pot criminalitzar l’opció independentista, però pensem també que s’han de respectar les regles de joc, començant a l’interior mateix de Catalunya. Res es podrà decidir a la taula de diàleg si, prèviament, no s’ha forjat un ampli consens al Parlament, equiparable a l’exigit pel mateix Estatut per a la seva reforma: dos terços. No es tracta només, com ha recordat el president del Govern central, de respectar la Constitució; s’ha de començar per complir l’Estatut. Som molts catalans els que respectem l’opció independentista, però volem defensar en igualtat de condicions la via federal: unitat i llibertat, igualtat i diversitat, en el marc de les sobiranies compartides de la Unió Europea. Stéphane Dion, promotor de la ‘llei de Claredat’ canadenca, va dictar a Barcelona a l’inici del procés (11 d’abril del 2013) una conferència de la qual retinc unes reflexions: «La secessió és un exercici, rar i inusitat en la democràcia, pel qual s’elegeix els ciutadans que es volen conservar i els que es volen convertir en estrangers [...] La secessió automàtica impediria a la democràcia absorbir les tensions pròpies de les diferències». Des d’aquesta lògica, situar el referèndum d’autodeterminació com a premissa més important de la taula de diàleg és persistir en la via de la democràcia dual, de caràcter ritual, que ja es va assajar en la consulta del 9-N i en el referèndum de l’1-O. Benvingudes siguin les bones maneres, la descàrrega emocional i el diàleg polític, però l’independentisme persisteix en l’error del seu full de ruta inicial: banalitzar la secessió. La taula de diàleg, així plantejada, servirà per buscar les pessigolles durant un parell d’anys perquè Sánchez arribi al final de la legislatura i Aragonès continuï cohabitant amb el ‘legitimisme’ de JxCat abans d’afrontar la moció de confiança imposada per la CUP en el seu pacte d’investidura. A la independència de Catalunya només s’arribarà, a llarg termini, si Espanya és incapaç de reformar-se. «El pitjor mal d’Espanya és la incapacitat congènita, incurable, de les seves classes ‘conservadores’, de la burgesia en bloc, per regentar la cosa pública», va escriure Gaziel el 1946. Avui les tres dretes ho tornen a evidenciar. Per fortuna, no obstant, la patronal i la cúpula de l’Església esgrimeixen bones maneres.

Les bones maneres

S’ha iniciat la recuperació de les formes en la relació institucional, però les posicions de fons són antagòniques en la qüestió de la independència

El més llegit