Quan la tardor de l’any 2017 la crisi catalana es precipità i el govern dels jutges començà a imposar la seva lògica, tots sabíem que els indults als presos polítics catalans acabarien formant part de qualsevol estratègia que aspires a desfer l’enorme vesper en el que la política catalana i espanyola quedarà atrapada una bona colla d’anys. Sabíem que mentre la judicialització del conflicte polític i les seves conseqüències es mantinguessin vives estaríem en un camp de mines i no hi hauria una via oberta a les solucions polítiques. Sense dubte, el més honest aquells dies fou l’avui Ministre Iceta que ja defensà els indults en la campanya electoral d’aquell hivern. Diuen que alguns milers de vots li costà la defensa dels indults, aleshores potser precipitada, però que avui ha esdevingut l’aportació més concreta, i sense dubte més arriscada en termes polítics , del Govern Sánchez a la recomposició de l’escenari polític català en el camí del diàleg i la voluntat d’acordar. I alguns durant els primers mesos de l’any 2018 vàrem mantenir contactes summament discrets amb la cúpula judicial. Ens preocupava que el PP anunciés reformes legislatives per acabar amb la possibilitat dels indults per als delictes de rebel·lió i sedició i buscàvem aïllar el PP en aquella maniobra. Hi ha va haver gent rellevant  de l’àmbit judicial que ens donà una resposta prou clara: els jutges faran la seva feina i després la política amb els indults farà la seva i té tot el sentit que així sigui, ens deien.