M’imagino la conversa amb el meu pare si m’agafen fent una cosa prohibida en un viatge d’estudis i em contagio del virus que ha matat 80.000 persones contra el qual fa un any i mig que lluitem i m’han de posar en quarantena i surto a les notícies com a exemple de cap de pardals insolidària. «Fes el que et diguin. Ja en parlarem». Es pot dir molt amb poques paraules. El primer, aquí qui decideix no ets tu. El segon, a la justícia pública seguirà la de la nostra família, basada en la llei immutable de «xorrades, les justes». Al penjar-me el telèfon, per descomptat sense oferir-se a enviar diners, m’hauria deixat desitjant que aquella quarantena durés tres o quatre mesos, fins que s’esfumés el seu emprenyament. Una xafogor, un ridícul: una filla mal educada. Ser una ‘petarda’ als seus ulls m’hauria suposat un turmentat exili interior.