Ha arribat l’hora de pagar la gran broma

Ara el que es porta és dir que la Republiqueta va ser una broma que Espanya no va entendre, és ben sabut que l’humor català és molt especial. Però jo recordo l’època en què ens repetien que en 18 mesos justos, in, inde, independents. En aquell temps, qualsevol llacista tenia sempre un gràfic a mà en què constaven detallats tots els passos a seguir fins que, ale-hop, al cap de 18 mesos clavats, Catalunya es convertia en un nou Estat, no en qualsevol, sinó en el millor. Vaig entrevistar bastants polítics d’ERC i de JuntsxPowerpoint o com es digués llavors. Parlo de polítics de llarga trajectòria i experiència, diputats, senadors, gent a qui se li tenia encara cert respecte intel·lectual, no de nenes de la CUP. Tots, quan els preguntava si de veritat creien que en un any i mig republiqueta, movien lleument el cap i amb un gest de fàstic per haver d’explicar coses tan simples, treien d’algun lloc aquella mena de ‘powerpoint’, sempre el mateix, el devien repartir a tots els fidels, qui sap si el dissenyaria el Vivales en una nit d’insomni. Allà, a base de fletxes i diagrames, quedava patent que en 2 mesos el referèndum; en 4, formació d’una assemblea constituent; en 6, aprovació de la constitució catalana; en 12, jo que sé, potser col·locar les duanes i graduar la primera promoció del flamant exèrcit i etcètera. I en 18 mesos, ni un més ni un menys, reconeixement internacional, membre de ple dret de la UE, seient a l’ONU i cada any a Eurovisió. Punt final. M’ho van explicar i ensenyar en bastantes ocasions, sempre amb cara d’estar exposant un fet inevitable, un full de ruta –tots deien «full de ruta»– incontestable. I era literalment incontestable, almenys jo era incapaç de contestar res, ja que només un pensament em passava pel cap. -¿De quin frenopàtic s’haurà escapat aquesta colla de tocats del bolet? Qualsevol nen de pit veia que allò era una quimera, el somni d’una mala nit del Vivales, però ho repetien en cada entrevista, cada vegada. ¿Ningú, allà dins, era capaç de veure la dimensió d’una collonada tan gran? En lloc d’això, se’ls veia satisfets de poder fer partícip de la veritat revelada un escèptic com jo, un pobre periodista que era l’únic que encara no la coneixia, i mira que és evident, aquí està molt clar, ho veus: 18 mesos. I jo, una vegada i una altra, amb un sol pensament. -¿De quin frenopàtic s’hauran escapat? S’ho van passar pipa, les bromes són molt divertides, i si enganyes dos milions de persones, significa que ets un bromista excepcional. L’únic problema de les bromes és quan arriba el moment de pagar-les. Sembla ser que al Tribunal de Comptes –ja està bé quin poc sentit de l’humor tenen a Madrid– no li agrada que el cost de la broma repercuteixi en tots els catalans, fins i tot en qui no jugava. Al famós ‘powerpoint’ li faltava l’apartat que deia «al final tot això s’haurà de pagar», també és mala sort. O sigui que ara toca plorar, que és l’art que més domina el llacisme. Van començar amb Espanya ens roba, van seguir l’1-O amb Espanya ens pega, més endavant, amb el judici, va ser el torn d’Espanya ens castiga, i ara la tabarra és Espanya ens multa o, més ben dit, Espanya ens mata civilment, que és la forma llacista de dir-ho, molt més èpica i cruel, on va vostè a parar. A mi em van matar civilment fa dos dies per no posar el tíquet de la zona blava. Per mi, com si volen proclamar una republiqueta cada dia des d’un balcó diferent, l’única cosa que demano és que almenys deixin de somiquejar, que al final el món pensarà que tots els catalans som tan nenes com els llacistes.

El més llegit