El procés ha sigut un desastre en termes individuals i col·lectius, es miri per i des d’on es miri. Expectatives nacionalistes massives però molt il·lusòries, que s’han vist frustrades abruptament amb molt alarmisme, però amb un mínim esforç, per part de l’Estat. Terror nacionalista per part de molts espanyols, que creien que al seu país se li escapava un tros més –el següent des de la pèrdua del Sàhara Occidental, el 1975– i que, tenint aquest pànic exacerbat al cap, van veure un cop d’Estat on només hi havia una enorme mascarada, igual que el Quixot veia gegants on només hi havia molins. Queda per a la història l’estrès absolutament innecessari al qual –en realitat– uns pocs han sotmès a diverses institucions importants, començant pel Parlament, continuant amb el Govern i arribant fins al Tribunal Suprem, que està patint severs correctius internacionals, passant pel Tribunal Constitucional, en el que alguns dels seus magistrats han intuït per fi el que pot passar si s’insisteix a qualificar d’«insurgència» el que només van ser manifestacions, declaracions grandiloqüents i actes jurídics estèrils, per part de les institucions autonòmiques.