El respir

Aquest cop, sí. Aquesta vegada la coreografia ha estat ben dissenyada –també en els seus detalls– i perfectament executada. Primer moviment: indults. Segon: reunió a la Moncloa. El tercer arribarà al setembre: represa de la taula de diàleg entre governs. Bisbes, empresaris, sindicats, premsa internacional i cancelleries europees han saludat la iniciativa de Pedro Sánchez. Clamorós fora de joc del PP, que ha quedat sumit en un estat entre el desassossec i la malenconia. Pablo Casado maleeix i, quan el president del Govern espanyol va comparèixer al Liceu, va parlar de «platea subvencionada». Amenaça agre, ferrenya la mirada, Aznar: «Són dies per apuntar i no oblidar». S’ha dit i repetit moltíssimes vegades aquests dies: s’ha produït un canvi de rasant, hi ha un altre clima. El punt d’inflexió va ser el text d’Oriol Junqueras descartant la unilateralitat i acceptant els indults. La coreografia ha estat, com dèiem, ben dissenyada i perfectament executada. Tanmateix, l’independentisme de tota mena no ha d’oblidar un fet evident, elemental, que naturalment avui ni als d’un costat de la taula ni als de l’altre els agrada ni convé recordar: el diàleg, la negociació, es digui com es vulgui, és entre el vencedor (l’Estat) i el vençut (l’independentisme català). Per descomptat, em refereixo al xoc d’octubre de 2017. La relació de forces resulta avui indubtablement favorable al Govern espanyol. Per si no fos poc, com els judokes, Sánchez pot aprofitar a favor seu i amb raonable facilitat l’empenta dels que estan convençuts que, quan l’enemic flaqueja, el que cal fer és pegar-li tan fort com es pugui. Castigar-lo, humiliar. Entre els que s’oposaran a tot hi ha un grapat de poderosos mitjans de comunicació de Madrid, un tipus de premsa que gaudeix dictant a la gent com pensar i als polítics com han d'actuar. Després hi ha aquests pocs centenars de famílies que copen els llocs de comandament en els principals poders de l’Estat. Un cas obvi és el del Tribunal Suprem, obertament enfrontat al Govern de Sánchez i cegament bel·ligerant amb l’independentisme. Una altra mostra d’excés repressor: el mateix dia, aquest dimarts, en que es reunien Sánchez i Aragonès, el Tribunal de Comptes-ens fantasmal segrestat pel PP– insistia a tractar d’arruïnar tants independentistes com pugui en una maniobra barroera i aberrant, impensable en un país mitjanament seriós. Que un bon grup de premis Nobel s’hagi mobilitzat per denunciar internacionalment el que li estan fent a Andreu Mas-Colell els rellisca als senyors i senyores d’aquest mal anomenat tribunal. I, ‘last but not least’, el PP i Vox. Els últims fan el que els dicta el seu sinistre guió. Pel que fa a Casado, segueix fent esses. En la qüestió dels indults va creure que es cruspiria Sánchez amb patates i ha estat al contrari. Ara al líder del PP li fa pànic que Santiago Abascal l’estigui arrossegant –com a la plaça de Colón diumenge passat 13–, ara s’acosta tant a l’extrema dreta –cas del boicot a l’homenatge al Congrés a les víctimes del terrorisme– que qualsevol frontera desapareix. Casado i el PP haurien de resoldre si el seu somni és arribar al poder abraçats al camarada Abascal o fer-ho des del centre-dreta. Mentrestant, el seu atordiment no fa més que engreixar els ultres. La taula de diàleg té dos anys de coll. Es tracta d’un autèntic respir. Més enllà d’això, uns, el Govern de Sánchez, no tenen cap incentiu per impulsar propostes de pes. Els altres, Aragonès i ERC, tenen tots els motius del món per a l’immobilisme, és a dir, per seguir aferrant-se a l’amnistia i l’autodeterminació, ja que temen que tota concessió es converteixi en un bumerang en mans de Junts, amb qui mantenen una insomne contesa per l’hegemonia independentista. A més, i com va venir a dir Junqueras en una recent entrevista, millor el Govern de Sánchez que un del PP. Tant de bo m’equivoqui, però no albiro avenços de fons, estructurals, en aquests dos anys.

El respir

No albiro avenços de fons, estructurals, en els dos anys per davant de la taula de diàleg

El més llegit