Diuen que entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès hi ha més sintonia personal que la que hi ha hagut en l’última dècada entre els presidents del Govern i els presidents de la Generalitat. Vista l’escassa simpatia que es tenien els qui van ocupar aquests càrrecs prèviament, avenir-se no resulta difícil. Aquesta, que podria semblar insubstancial és, no obstant, una dada important, perquè l’avenç o no de la nova etapa de diàleg que es va inaugurar aquest dimarts dependrà molt d’aquesta relació. Serà essencial que entre ells existeixi prou franquesa com per dir-se les coses clares, perquè es fiïn l’un de l’altre i per generar, a partir d’allà, un clima de confiança entre les dues delegacions que s’asseuran a la taula de diàleg en la tercera setmana de setembre. Hauran de ser ells els qui desbrossin el camí cap aquell futur de concòrdia i convivència de què parla Sánchez i que, escoltats els arguments d’Aragonès al final de la reunió, semblen ser pura utopia. Però ningú va dir que això seria fàcil.