El meu pare és l’única persona que he conegut que no trucava per parlar sinó per escoltar. «Hola», deia sempre, sense el nom. «¿Alguna novetat?», afegia a continuació. I així aconseguia que fos jo el que sempre hagués d’arrencar la conversa, el que iniciés el nostre repàs diari de la família, els llibres, la política, el Barça i, per contestar la seva pregunta, qualsevol cosa nova i interessant que hagués passat aquell dia sota la capa del cel. El meu pare t’obligava a dissenyar l’escaleta, a portar el pes de la conversa, i ara al final, a treure tots els temes, però era ell, amb els seus silencis, les seves puntualitzacions, les seves referències creuades (un llibre sempre portava a un altre, una persona a un record, un gol a un altre de semblant o millor del passat), el qui donava tot el sentit a les nostres trucades.