Fantàstica sensació, la d’estrenar un temps nou. Surto al carrer i respiro. Agafo aire pel nas, sense filtre, i el deixo anar per la boca, sense barrera. L’aire, per fi, lliure. Al seu aire. Començo a caminar. Els ulls busquen, curiosos, ja no la mirada còmplice de l’altre, sinó el somriure obert, imprescindible. Lleugera decepció. el matí no és tan radiant com esperava. I no em refereixo al sol, que a aquelles hores lluu tímid encara. Parlo de les cares amb què em creuo. Algunes –bastants més de les que esperava– encara porten mascareta. Dubto. ¿Em dec haver equivocat? ¿No serà avui «el dia D, hora H?» No he llegit, encara, la premsa del matí (ara hi vaig, camí del quiosc), però recordo bé les imatges que vaig veure ahir a la nit a la televisió: un grup de gent alegre celebrant amb cava, en ple carrer, les dotze campanades, com si fos una altra Nit de Cap d’Any, i llançant a l’aire, amb el mateix ímpetu, crits de joia i mascaretes. Em reafirmo, doncs, que és dissabte 26 i són les 9 del matí.