L’Iran estrena president, per Jorge Dezcallar

Hi ha països que tarden setmanes a publicar els resultats electorals. En les últimes eleccions nord-americanes, per exemple, es van tardar diversos dies mentre Trump vociferava que se les havien robat. L’Iran és diferent. Allà els resultats electorals es coneixen setmanes abans que la gent vagi a votar. Les eleccions de diumenge passat han sigut un fracàs de participació (48%, un 25% menys que el 2017) i un escàndol perquè s’ha impedit competir a candidats que no resultaven grats al règim. Així no és estrany que molts iranians optessin per quedar-se a casa; el que és estrany és que alguns es molestessin a acostar-se a les urnes sabent que el seu vot era perfectament inútil. A això han reduït els aiatol·làs el que un dia va poder ser un sistema no dic democràtic, perquè «Al·là i la seva voluntat no se sotmeten a votació» –com em va comentar un líder islamista marroquí–, però sí almenys un sistema més obert i pluralista que el dels seus veïns àrabs del Golf Pèrsic. A l’Ira,n la revolució ha perdut força donant raó a Kissinger quan fa anys deia que els iranians havien de decidir si volien ser una revolució o un país. Els seus dirigents volen mantenir el poder i no accepten la realitat d’una població que actuava enfervorida quan va destronar el Xa i va consagrar Khomeini i que avui s’aparta, avorrida, d’unes urnes el resultat de les quals ha sigut decidit per endavant. Com a conseqüència, el divorci entre el poble i la classe dirigent s’accentua mentre el país entra en un període postrevolucionari en què el que queda de l’elit que va fer caure el Xa intenta fer perdurar els seus ideals davant una creixent indiferència ciutadana. Perquè, en el pitjor dels casos, ja no són ideals, sinó mers interessos. El guanyador ha sigut un jutge ultraconservador elegit pel líder suprem Khamenei: el clergue Ebrahim Raisi, que porta turbant negre com a descendent del profeta, que no té rang d’aiatol·là i sobre qui pesen acusacions per violacions de drets humans perquè va participar en tribunals revolucionaris que van condemnar a mort milers de persones a l’estiu de 1988. L’encara president Rohani diu que «només entén d’execucions i empresonaments». Tampoc sembla que sàpigui gaire d’economia i té fama d’oportunista, però, sigui com sigui, la seva elecció el col·loca en una posició avantatjosa per a la successió de Khamenei (82 anys), perquè té el suport dels Guardians de la Revolució i del sector «dur» del règim. El gran tema que Raisi trobarà sobre la taula quan prengui possessió són les converses de Viena sobre la tornada dels Estats Units a l’Acord Nuclear subscrit per l’Iran amb la comunitat internacional, que Donald Trump va denunciar unilateralment. A l’Iran li convé aquest acord per posar fi al dur sistema de sancions («màxima pressió», va dir Trump) que li han impedit vendre el seu petroli, han enfonsat el rial, han disparat l’atur, han dificultat la lluita contra la pandèmia i han augmentat la desafecció ciutadana, tot i que sense arribar a fer caure el règim com obertament pretenien falcons tan significats de l’anterior administració com John Bolton i Mike Pompeo. Aquest acord al qual s’oposen visceralment israelians i saudites contribuiria a fer més segura la regió de l’Orient Mitjà i evitar una cursa d’armaments, per això Biden el vol ressuscitar, tot i que introduint algunes modificacions per adaptar-lo al moment actual i mirar d’aconseguir recolzaments entre els Republicans. No ho té fàcil, perquè en les primeres declaracions Raisi ha dit que vol «restaurar» l’acord de 2015 sense canvis, que no permetrà que les discussions s’eternitzin, que la política iraniana de míssils «no és negociable», que vol garanties que els EUA no donaran cap altra fugida i que no té interès a trobar-se amb el president Biden. A més, exigeix compensació pels danys causats per les sancions que el ministre d’Exteriors avalua en un bilió de dòlars, tot i que Rohani rebaixa aquesta xifra a 150.000 milions, que tampoc està malament. Només li ha faltat afegir que «ho tornarem a fer». Però aquestes declaracions poden quedar a la galeria perquè Khamenei vol l’acord i Biden també, i les notícies que arriben de Washington permeten un optimisme moderat.

L’Iran estrena president

La població s’aparta, avorrida, d’unes urnes amb un resultat decidit per endavant. Com a conseqüència, s’accentua el divorci entre el poble i la classe dirigent

El més llegit