Afganistan, ‘game over’

Queden prop de 1.500 soldats nord-americans de combat a l’Afganistan. La retirada serà completa l’11 de setembre. No serveixen per defensar Kabul, però saben que els talibans no atacaran la capital mentre voli un sol B-52 sobre els seus caps. És una partida entre un jugador de pòquer acostumat a donar ordres i aconseguir solucions immediates i una força guerrillera que prefereix els escacs, coneix el terreny i el valor de la paciència. «Vostès tenen rellotges, nosaltres el temps», diu un aforisme afganès. Han passat 20 anys des que George W. Bush va ordenar l’enviament de tropes per expulsar els talibans i va matar el seu hoste, Ossama bin Laden, líder de l’Al-Qaida a qui s’havien atribuït els atemptats de l’11 de setembre. Primer van arribar 1.300 comandos el novembre de 2001; un any després ja eren 9.700 soldats; l’agost de 2010 van arribar als 100.000. Els EUA es van posar en una guerra que no podien guanyar. Van enviar tot el que els sobrava: bombes i bales. No hi va haver una oferta civil. Va faltar un projecte de reconstrucció a 50 anys vista. Les dones i el burca Hi va haver necessitat de titulars optimistes per dir als pares dels soldats morts: «el seu sacrifici no va ser debades, van portar la democràcia a Afganistan». Quan van entrar les tropes dels EUA a Kabul, algunes joves es van treure el burca davant de la CNN. Van pensar: «ja està, ho hem aconseguit». Mentrestant, a l’Afganistan rural dels nostres aliats de l’Aliança del Nord, les dones seguien amagades en un burca, aixafades per una tradició masclista. No hi va haver alliberament, malgrat que en aquests anys s’ha elevat la taxa d’alfabetització al 43%. El diari The Wall Street Journal va informar que els serveis d’informació dels EUA estimen que el govern afganès avalat per Occident col·lapsarà en sis mesos després de la retirada de l’últim soldat. Sorprèn l’optimisme, és difícil que arribi a Nadal. Els talibans s’han fet en les últimes setmanes amb el control de districtes pròxims a Mazar-i-Sharif i Kunduz. Hi ha notícies a l’est de tropes governamentals passant-se als talibans. No ajuda que faci mesos que aquests soldats no reben la paga o que el Govern de Kabul hagi incomplert els seus acords amb els líders tribals locals. El poder del fanatisme Els EUA han fracassat com va fracassar l’URSS després de la seva invasió el 1979. Cap va entendre el poder del fanatisme. Els primers han perdut entabanats per la seva propaganda. El preu el pagaran les dones i les nenes afganeses i tots els que van tenir esperança en un futur millor. La derrota soviètica va comptar amb ajuda de la CIA. Washington va finançar i va armar durant anys les diferents faccions mujahidins. En una d’elles va combatre un jove Bin Laden. Va ser un cop mestre al final de la Guerra Freda, un escac i mat que va accelerar la caiguda de l’URSS. Però ningú va preveure les conseqüències a llarg termini. Aquella batalla contra el comunisme va ser un viver d’organitzacions islamistes radicals que van sortir armades i entrenades. En poc temps van canviar de satan, d’una guerra santa a l’altra. Ara, l’enemic és Occident. Són al darrere dels atemptats de l’11-S als EUA, de l’11-M a Madrid, de Bataclan a París i dels atacs contra tot aquell que considerin blasfem, siguin vinyetes de Mahoma o Salman Rushdie. Estan també en la gènesi de la destrucció de Síria i que la regió africana del Sahel sigui avui un vesper de terroristes. No han après res a Washington. Continua invertint en països i líders equivocats. Aquesta setmana, The New York Times va informar que quatre dels agents saudites implicats en l’assassinat i esquarterament de Jamal Khashogui a Istanbul el 2018 havien rebut entrenament militar als EUA. Pertanyien a una unitat secreta dirigida pel príncep hereu Mohamed bin Salman dedicada a segrestar i matar dissidents saudites exiliats. No sé si Biden tindrà el cinisme de Bush i proclamarà «missió complerta» al retirar el seu últim soldat de l’Afganistan. Seria un insult. Entre aquesta guerra i les d’Iraq, el Iemen i Síria han mort més de 800.000 persones, la majoria civils. Uns altres 37 milions són refugiats. Els EUA han perdut aquesta guerra, com va perdre les del Vietnam i l’Iraq. No saber per què lluita, més enllà del petroli i la vanaglòria, mina la moral de combat de soldats que tard o d’hora s’adonen del seu paper de peons. El retorn a casa és dur: ningú els agraeix el servei, hi ha moltes depressions i suïcidis. Molts viuen al carrer. Són víctimes del mateix engranatge. La partida no ha acabat. Següent casella: la Xina.

Afganistan, ‘game over’

Els Estats Units han perdut una guerra de 20 anys, com va perdre les del Vietnam i l’Iraq.

El més llegit