El futur del llacisme és un parc temàtic

Fa uns dies, un madrileny m’explicava que es va apuntar a un viatge a Mèxic poc després de la revolució zapatista. Li picava la curiositat veure els resultats d’aquell alçament. A l’arribar a Chiapas, es va adonar de la trista realitat: tot el que quedava d’allò era un parc temàtic immens. Als carrers venien ‘souvenirs’ de la revolució i del subcomandant Marcos, com a Londres venen vaixella de la família reial. Es pot comprar banderes zapatistes, passamuntanyes i pipes de fusta com els de Marcos, o samarretes que diuen «Som el color de la terra». Les botigues i els negocis portaven noms ad hoc: Restaurant Zapatista, Hostal Marcos, Cerveseria Revolucionària... No hi faltava ni la inefable quota paritària, amb Souvenirs Comandanta Ramona. Almenys van tenir el detall de no posar aquest nom a una bugaderia. -«En això va quedar la revolució, en una Disneyland per a turistes», comentava. -«Això no és res –vaig respondre–, ¿vols veure un altre parc temàtic?» El vaig portar a passejar pel Barri Vell de la meva ciutat, Girona, no en va considerada la zona zero del llacisme. Als barris perifèrics, on la gent té ocupacions tan poc patriòtiques com aixecar-se aviat per anar a treballar, la cosa és diferent, però el centre de la ciutat és un parc temàtic immens. En això ha quedat, també, el procés. Llaços grocs en balcons i fanals, pancartes amb eslògans vacus, estelades i crides a una republiqueta que mai va ser ni tan sols pròxima. Un entra a la plaça de l’Ajuntament, i es troba a la Disneyland del llacisme; tantes són les banderes, proclames i llacets. Només falta un paio disfressat de Puigdemont amb qui puguin fer-se fotos els nens, igual que a Disneyland en tenen un disfressat de Mickey. Com en qualsevol parc temàtic que es preï de ser-ho, el visitant pot creure per uns instants que aquell món de fantasia és real; al cap i a la fi els llacistes són com nens. En això ha quedat també aquesta, ehem, revolució, si és que les classes acomodades són capaces de fer cap revolució. Potser la van fer a propòsit per poder tenir un parc temàtic. Els catalans som capaços d’això i de més, per diners. A la manera de Chiapas, aviat veurem comerços en què comprar llaços grocs, estelades, samarretes amb «Espanya ens roba», postals de la presó de Lledoners, porres de la Guàrdia Civil i un joc de taula que consisteix a aconseguir un seient a l’ONU per a Catalunya. Els comerços tindran noms que ens remeten a la nostra revolució: Pensió Vivales, Taverna de la Republiqueta, Bar Els Divuit Mesos, Souvenirs Presidentorra, Perruqueria Romeva i un bufet lliure –als turistes els encanten els bufets lliures– que no pot dir-se de cap altra manera que Bufet Junqueras. Per millorar-ho, jo contractaria els presos, que d’alguna manera han de guanyar-se la vida. Una vegada indultats ja no serveixen de res, com no sigui per sortir al ‘FAQS’ a dir les útils frases de sempre, però ni tan sols això pot durar gaire; la televisió devora amb rapidesa els seus monstres. Comptar al parc temàtic llacista amb la presència de Cuixart enfilat a un cotxe, els siamesos Tururull del braç, el mateix Junqueras o –no siguéssim menys paritaris que a Chiapas– les Bassa i Forcadell, tots ells grallant les falses consignes habituals de «no ens arronsarem, ho tornarem a fer» i etcètera, serà com si a Disneyland hi hagués l’autèntica madrastra de la Ventafocs.

El futur del llacisme és un parc temàtic

Aviat veurem comerços on comprar llaços grocs, estelades, samarretes amb «Espanya ens roba», postals de la presó de Lledoners i porres de la Guàrdia Civil

El més llegit