Xavier Folch, a la cuina de la unitat i la democràcia, per Andreu Claret

El nom de Xavier Folch figura en tots els relats sobre la lluita antifranquista i la Transició, però en cap se li atribueix el lloc destacat que li correspon. Així és com ha volgut passar a la història, amb la mateixa discreció amb què va viure, com un home que va estar en totes les complicitats sense voler mai assumir lideratges públics, que odiava. I, no obstant, no hi ha historiador que desconegui el seu protagonisme des de la cuina del tardofranquisme i del part democràtic i autonòmic a Catalunya. Va estar en totes les conspiracions, en totes les negociacions per les llibertats, des de la Taula Rodona dels anys seixanta, fins a l’Assemblea de Catalunya, passant per la Caputxinada, on es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. A més de ser un dels principals impulsors de la mobilització dels intel·lectuals a favor de la llengua, la cultura i les llibertats nacionals de Catalunya. Si utilitzéssim un concepte gramscià per definir la seva aportació a la història del PSUC (Antonio Gramsci va ser un dels seus referents), podríem dir que va contribuir poderosament que el partit dels comunistes catalans fos un ‘intel·lectual col·lectiu’. Que acabés sent més que un partit, per dir-ho en un llenguatge culer més assequible, i en homenatge a la seva passió pel Barça. És a dir, un partit capaç, no només, de defensar les aspiracions de les classes populars, sinó d’interpretar les ambicions d’una societat. Xavier Folch va representar el millor d’un PSUC que mai va concebre estrictament com una organització, sinó com un organisme viu, que s’alimentava de les reivindicacions socials i nacionals que recorrien la societat catalana. Sent els seus referents els dos intel·lectuals marxistes més rigorosos d’aquells anys (Manuel Sacristán i Josep Fontana), la seva pràctica social i política va estar marcada sempre per la idea de la unitat. Va arribar a ser un intransigent de la unitat. Unitat de l’esquerra i unitat antifranquista van inspirar la seva actuació a l’Assemblea de Catalunya, juntament amb Antoni Gutiérrez, Josep Benet, Joan Reventós, Jordi Carbonell o Pere Portabella. Sense la fusió d’aquestes dues exigències, la crítica radical del sistema capitalista i la més àmplia política d’unitat possible per guanyar la llibertat, no es pot entendre l’aportació de Xavier Folch a la Catalunya contemporània. Home de poques concessions en l’àmbit teòric –una actitud que el va portar a compartir les posicions pioneres de l’últim Sacristán sobre la crisi de recursos del sistema capitalista–, era tot el contrari quan es tractava de fer avançar el combat antifranquista. Ningú va sumar tant com ell, a favor de les llibertats. El Xavier va ser un intransigent de la unitat i de la democràcia, en particular en els endimoniats debats que van delmar el PCE i el PSUC. Sempre va estar del costat de la llibertat des de la crisi del PCE dels anys seixanta –va conservar la seva amistat amb Fernando Claudín i Jorge Semprún, quan aquests van ser expulsats– fins al devastador tràngol que va patir el PSUC el 1981. Aquesta llarga història de debats fratricides va poder amb la seva relació amb el PSUC, que va finalitzar el 1984. El PSUC amb el qual ell havia somiat ja no existia, però va seguir impulsant iniciatives a favor de les mateixes idees, des del món editorial i des de la societat civil. Fins a l’últim dia, quan es va alegrar públicament, en un tuit, de la sortida de les presó dels presos indultats.

Xavier Folch, a la cuina de la unitat i la democràcia

Va ser un home que va estar en totes les complicitats sense voler mai assumir lideratges públics, que odiava

El més llegit