Marine Le Pen perd manxa

França votarà diumenge en la segona volta de les regionals. Aquestes eleccions tenen certa importància –malgrat que les tretze regions tenen molt menys poder que les comunitats autònomes espanyoles o els Lander alemanys– perquè falten només deu mesos per a les pròximes presidencials, que seran decisives per al futur de França –i d’Europa– en els pròxims cinc anys. El 2017, després del fort desgast dels dos anteriors presidents –el liberal Sarkozy i el socialista Hollande–, va guanyar el pragmàtic Macron amb una improvisada aliança de liberals realistes i socialistes moderats. Macron va donar la sorpresa en la primera volta i després va vèncer la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, que preconitzava nacionalisme, euroescepticisme i rebuig de la immigració. Ara, fins a la primera volta de les regionals de diumenge passat, les apostes eren que Macron –malgrat els armilles grogues– i Le Pen s’havien de tornar a enfrontar el maig del 2022. I Marine Le Pen, que ha canviat el nom del seu partit a Reagrupament Nacional i s’ha moderat, tindria més possibilitats que el 2017. Els resultats de diumenge, malgrat l’altíssima abstenció (un 66%, setze punts més que la vegada anterior), que s’atribueix tant al desinterès davant unes eleccions secundàries com a l’apatia política després de la pandèmia, han alterat el panorama. El canvi principal és que l’extrema dreta, malgrat que l’abstenció la podia haver impulsat, ha retrocedit respecte a les anteriors regionals i al que preveien els sondejos. Es creia que seria la primera força en quatre o cinc regions i que governaria com a mínim en una, l’anomenada PACA (Provença-Alps-Costa Blava). La realitat és que només en aquesta última ha arribat primera, però és molt improbable que diumenge venci, perquè ha tingut escàs avantatge davant la dreta clàssica, aliada aquí amb el macronisme, i per la decisió de l’esquerra de retirar-se (política de cara republicà) per impedir el triomf de l’extrema dreta. Marine Le Pen ha perdut així impuls i queda debilitada de cara a les presidencials. Però el segon perjudicat és el mateix Macron, perquè tant la dreta clàssica, el partit de Chirac i Sarkozy, com l’esquerra (el debilitat partit socialista) han tingut bons resultats a les regions on ja manaven (set la dreta i cinc els socialistes, Còrsega a part). Macron, que va donar la campanada en les presidencials del 2017 i les legislatives posteriors, no ha aconseguit implantar-se a nivell local. Ni en aquestes regionals ni en les anteriors municipals. I en una regió, la del nord Alts de França, el candidat «dels republicans» (la dreta) ha doblat en vots el de Marine Le Pen i té una clara ambició presidencial. Així, si Xavier Bertrand guanya diumenge, cosa que sembla segur, i aconsegueix després el recolzament dels altres barons conservadors, les presidencials del mes de maig ja no serien una batalla entre dos –Macron i Le Pen– que tindrien segur el pas a la segona volta. Podríem trobar-nos, al contrari, amb tres candidats (Macron, Le Pen i Bertrand) amb serioses possibilitats. Una candidatura de l’esquerra, potser de l’alcaldessa de París Ana Hidalgo o d’un ecologista, és més improbable que passés el filtre de la primera volta. Hi ha, doncs, dues grans conclusions. Primera, l’extrema dreta de Marine Le Pen ha sigut frenada per la dreta clàssica. Segona, tant Macron com Le Pen no tenen segur ser finalistes el pròxim maig. Les presidencials del 2022 estan més obertes.

Marine Le Pen perd manxa

En les eleccions presidencials del 2022 podríem trobar-nos amb tres candidats (Macron, Le Pen i Bertrand) amb serioses possibilitats

El més llegit