La meva modesta candidatura a botifler

Senyoretes d’Arran, i notin (picada d’ullet) que les tracto com a les donetes que afirmen ser, fent cas omís de bigotis, barbes o cabell al pit, que poden ser deguts, a desajustos hormonals i no a maligna masculinitat: Els escric aquesta carta, a l’assabentar-me que aquest dissabte, a Sant Cugat, celebren la gala on s’escollirà el Botifler de l’Any (traïdor de l’any, però a la catalana). De segur que són moltes les peticions que estan rebent de gent que es creu mereixedora de tal guardó, no en va, ser botifler és avui, a Catalunya, l’honor més alt al qual es pot aspirar. Espero no abusar de la seva generositat si em permeto presentar la meva candidatura. No voldria semblar presumptuós, però algun valor han de tenir tants anys rient-me del procés, dels llacistes, dels presos, dels exiliats i dels dos milions que se’ls prenen seriosament. Noblesa obliga, he de reconèixer que n’hi ha altres –grans periodistes entre ells– amb tants o més mèrits que jo. Però jo reivindico els meus 16, o 32, ni tan sols sé quants, cognoms catalans. No facin cas dels qui pretenen optar al premi i calcen cognoms no catalans. Aquests poden optar com molt al títol de ‘Ñordo’ de l’Any, que no és poca cosa, ja m’agradaria a mi. Però no al de Botifler. Per a això cal tenir sang vella catalana. Com jo, si em disculpen la insistència. Temps ençà, a Catalunya, ser un botifler era un insult, per això els agraeixo, senyoretes, que hagin canviat vostès les coses. Avui, un botifler és algú que pensa per si mateix, el contrari d’un llacista. Un només a d’elaborar un llistat de catalans patriotes: la Rahola, Toni Albà, Cotarelo, Toni Soler o la Paluzie. I posar a l’altre costat els que alguna vegada han sigut qualificats de botiflers: Serrat, Marsé, la Caballé, Boadella, Cercas i un llarg etcètera. Un hauria d’anar molt torrat, per dubtar sobre a quin equip apuntar-se. No negaré que en alguns moments he flaquejat. Veient els catalans oprimits –entre els quals, molts de vostès i les seves famílies–, amb segona residència, sense problemes econòmics, piscina privada, viatges i roba de marca, més d’un dia he tingut ganes que algú m’oprimís. Però un es fa gran i acaba valorant més el fet de ser reconegut que les coses materials. Imagino el diploma de Botifler de l’Any, penjat al rebedor de casa, en vista de les visites, i no puc evitar emocionar-me. Ja sé que últimament Junqueras, Sánchez i d’altres estan fent mèrits –sens dubte ha arribat a les seves orelles la concessió d’aquest premi–, però aquests són uns nouvinguts al botiflerisme, estic segur que vostès tindran en compte l’historial dels candidats. Un servidor, no és per presumir, mai ha deixat de fer mèrits. Aquí on em veuen, m’han reconvingut en més d’una ocasió per no posar-me dret quan toquen ‘Els Segadors’ –ni tan sols me’n sé la lletra, ho comento per si això puntua– m’importen un pebrot els presos i els indults, em cago en la Republiqueta, llegeixo llibres en castellà, m’he fet fotos amb legionaris, vaig al bar Cuéllar, no miro TV-3 i responc en castellà quan així se’m dirigeixen. Ah, i un dia vaig insultar des del cotxe els llacistes que tallaven una carretera (reconec que portava unes cerveses de més, potser així no suma punts). Si em permeten la immodèstia, tenen en mi el candidat ideal. Si es dignen a concedir-m’ho, prometo honrar aquest premi durant tota la meva vida. Petons a totes. PD: Avisin si a la gala s’hi ha d’anar amb vestit.

La meva modesta candidatura a botifler

De segur, senyoretes d’Arran, que són moltes les peticions que estan rebent de gent que es creu mereixedora de tal guardó, no en va és avui, a Catalunya, l’honor més alt al qual es pot aspirar

El més llegit