L’allargada ombra del vent

Tots ens sabem el seu inici. Fins i tot aquells que no han llegit el ’Quixot’. Però de les seves penes, dels molins de vent, de les frases dels seus protagonistes que enriqueixen els refranys populars, de tot això hem begut tots tot i que sigui en font aliena. Després hi ha els principis d’altres obres que ens han marcat a foc. «Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seva manera» de l’’Anna Karenina’ de Tolstói com li agrada citar a Laura Borràs. Són opcions personals i intransferibles que tenen a veure amb el moment de la immersió en la lectura o amb l’impacte que pot acabar provocant una arrencada tan contundent com la pregunta que formula Vargas Llosa estrenant la seva ‘Conversación en La Catedral’: «¿En quin moment s’havia fotut el Perú?». I la seva adaptació a qualsevol país o circumstància ha acabat il·lustrant moltes de les cròniques polítiques dels últims temps. Aplicant-ho al contenciós Catalunya-Espanya, sense anar més lluny. Alguns escriptors admeten que saben que es juguen la novel·la a la primera sentència. Per això el pànic al full en blanc fins a trobar-la. D’altres, en canvi, busquen el final contundent per deixar un regust especial que remati l’impacte del llegit. Diu Fernando Aramburu que el de ’El coronel no tiene quien le escriba’, de García Márquez, el va inspirar a l’hora de concloure ‘Patria’. Per no parlar de les frases rodones que provoquen llibres d’aforismes o llistats de cites d’autors tan utilitzades com ignorats. «Encara recordo aquell trenc d’alba que el meu pare em va portar per primera vegada a visitar el Cementiri dels Llibres Oblidats». Així començava a discórrer ‘L’ombra del vent’. I va ser així com el seu creador es va convertir en l’escriptor espanyol més llegit a tot el món després de Cervantes. Un elogi que pot convertir-se en llosa si un no té els peus a terra. Aquest dissabte fa un any que Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 25 de setembre del 1964 - Los Angeles, 19 de juny del 2020) deixava orfes milions de lectors. Després d’una llarga i dolorosa lluita contra el càncer que va intentar portar amb tant humor i enteresa com discreció i esperança, s’acomiadava de l’«Amèrica caliguliana» de Trump, com definia emprenyat al país que tan bé el va acollir a mitjans dels 90, sense acariciar l’horitzó de canvi que arribaria dos mesos després. Hollywood havia sigut el reclam i el seu talent li va obrir moltes més portes i contactes dels que puguem imaginar. Però l’ostentació que feia d’això era tan breu com la resposta que li va donar a Steven Spielberg quan li va proposar portar al cine la que havia sigut la seva primera novel·la per a adults: ¡No! El món li aclamava l’obra que el jurat d’un dels premis literaris d’aquest país no va considerar digna. L’editorial, no obstant, la va tenir en compte per la insistència de Terenci Moix i va ser el boca-orella el que el va catapultar. El va convertir en tetralogia, li va posar banda sonora demostrant que el seu talent anava molt més enllà de l’univers de les lletres i va passar a trobar exemplars a les llengües més dispars als aeroports més distants. Els seus lectors, que l’enyoren, li demanen avui a Ada Colau que Barcelona disposi d’un cementiri de llibres oblidats. Un epitafi digne del creatiu de publicitat que havia sigut en una vida anterior aquest gran narrador d’històries.

L’allargada ombra del vent

Aquest dissabte fa un any que va morir Carlos Ruiz Zafón. Els seus lectors demanen que Barcelona disposi d’un cementiri dels llibres oblidats. Un epitafi digne del creatiu de publicitat que havia sigut aquest gran narrador d’històries

El més llegit