Confessions d’una mascareta

Va dir Balzac al segle XIX que una persona es defineix per com empunya el bastó i en aquest atribolat XXI es podria dir el mateix de com porta la mascareta. Sembla que ara té els dies comptats. A molts països no és obligatòria, França l’abolirà l’1 de juliol i aquí es coqueteja amb la idea d’un estiu amb la boca a l’aire. Això és, a priori, una bona notícia, sobretot si a més portes ulleres: després d’un any de vidres entelats, és possible que treure’s la mascareta equivalgui a operar-se de cataractes, sense necessitat de passar per la llista d’espera de la sanitat pública. I, tot i així, no faltarà qui la trobi a faltar. «Dona-li una màscara i et dirà la veritat», va escriure Oscar Wilde. Sobretot si la mascareta porta un estampat de Pocoyo o de Star Wars, de boca de monstre, de caixa d’estalvis. És cert que la mascareta ha donat més informació sobre nosaltres tapant-nos la boca del que aquesta diria a un desconegut sense portar-la. Lluir-la subnas, optar per la discreció poc aprensiva de la quirúrgica o per la protecció marcial de la FFP2, cenyir-se al blau / blanc canònic (per desídia, sobrietat o perquè et negaves a la vana coqueteria de potenciar el dandisme d’una peça que una pandèmia portadora de desgràcies t’obligava a vestir) o atrevir-se amb nous colors (per alegria, atreviment, per riure per no plorar). Encaterinar-se amb l’artesanal (a botigues de barri o confeccionada per algun familiar) o optar per la de marca (potser el teu primer Luisvi va ser un morrió), vestir fins i tot en cap de setmana la corporativa de la teva empresa o aprofitar aquest trosset de tela com a tanca publicitària de la teva ideologia (això ho van fer bastants líders polítics). Les mascaretes han sigut com les carpetes d’institut: una manera de definir-nos sense obrir la boca. Jo ja fabulava en somnis (perquè somiàvem ja amb gent emmascarada) amb l’idil·li impossible entre una noia amb mascareta hippy estampada d’aigües i un polit xicotot amb mascareta d’Abanca. Però no hem parlat encara del seu poder democratitzador: tots érem potencialment guapos, o misteriosos, amb la meitat de la cara oculta. I, sens dubte, qui decidia no portar-la en els pics de la pandèmia tenia, per guapo que fos, cara de cretí. Tampoc hem comentat el seu do per economitzar temps (i afaitades i maquillatges). Ni sobre com anaven de béper camuflar el gest d’avorriment supí davant interlocutors plastes, en presentacions de llibres, en les gestions burocràtiques. Ocultava els nostres gestos d’eufòria, sí, però també el rictus de fàstic oceànic de viure que molts arrosseguem en un vagó de metro (enfrontar-se de nou al cor de cares desencisades no serà fàcil). I la mascareta ens identificava però també ens igualava, com aquells carnavals antics en què les classes socials es barrejaven en un ball de carrer de màscares. La mascareta era, en definitiva, l’equivalent gestual de quan et creues un semiconegut pel carrer que et pregunta, per compromís, «què tal» i al qual tu contestes amb un «bé» més neutre que una caixa de paracetamol genèric. La mascareta permetia passar la vida amb estoïcisme, sense acusar l’alegria ni remarcar el dolor. Ens traurem la mascareta i ens sentirem com estranys en una platja nudista. Brollaran tics, bucals i nasals, acumulats durant aquests mesos de nerviosisme. I potser sentim el mateix que va escriure Pessoa, en el seu ‘Tabacaría’: «Cuando quise quitarme la máscara / la tenía pegada a la cara / cuando me la quité y me miré en el espejo / había envejecido».

Confessions d’una mascareta

La mascareta ha donat més informació sobre nosaltres tapant-nos la boca del que aquesta diria a un desconegut sense portar-la. Han sigut com les carpetes d’institut: una manera de definir-nos sense obrir la boca

El més llegit