Economia catalana I ¿Ens ho prenem seriosament?, per Guillem López Casasnovas

Alguns fa temps que diem que ‘ara o mai’ tindrem l’oportunitat de refer per transformar, transitar, no tornar, i així reestructurar, l’economia catalana. La capacitat de finançament que el programa europeu Next Generation posa a disposició de l’economia espanyola és extraordinària. Difícilment trobarem una ocasió similar en cap altre moment de la història. En efecte, els estralls de la pandèmia, afegits a les seqüeles de la crisi financera de què ara estàvem començant a sortir, més la necessitat de la presidenta europea de fer efectiu davant el món el seu compromís per la sostenibilitat del planeta, ha fet el que semblava impossible: la mancomunización europea del deute. Aquesta era la condició necessària (el finançament), malgrat que no suficient (ara depèn de nosaltres en l’aplicació) per a aquella transformació. ¿Però ens ho estem prenent seriosament? El marasme administratiu estatal en aquests moments és enorme, molt ben recollit per Jimenez Asensio. I a la nostra terra, els canvis polítics i de responsabilitats departamentals (en sanitat i economia, en particular) semblen deixar en uns llimbs les iniciatives promogudes. La Revista Econòmica de Catalunya, en el seu últim número, acaba de treure un dossier amb tots els projectes clau: des del sector alimentari al quàntic; del xip europeu a les noves teràpies sanitàries; des de l’energia a la comunicació. Els treballs cobreixen, així, diferents fronts: l’industrial (reconvertir per transformar), el talent (llavor de futur), la digitalització i la intel·ligència artificial, noves infraestructures de connexió, de transport no contaminant, de serveis de salut avançats, agroalimentari..., que si bé no esgoten tots els camps potencials, són una mostra bastant significativa. S’haurà de veure com, compassadament, sabrem transformar així l’economia des del turisme ‘low cost’, gentrificador en l’espai urbà, avui només competitiu en costos unitaris salarials a la baixa, de productivitat continguda i poc incardinat en els valors culturals amb què compta Catalunya cap a la recuperació industrial de més valor afegit. Alguns dels textos provenen dels mateixos membres del Consell que, nomenat per Vicepresidència de la Generalitat, es va ocupar al seu dia de promoure i vehicular diferents projectes sectorials, avui ja manifestacions d’interès. La qüestió ara és la de la seva priorització en clau catalana, tot i que sotmesa al sedàs espanyol, d’acord amb la bondat precursora dels projectes de transformació econòmica i de la capacitat i influència política dels grups parlamentaris que vulguin ser presents. En qualsevol cas, sempre des d’una valoració de les iniciatives, moltíssimes, que s’han generat al nostre país, amb la robustesa que els dona el fet de conformar les condicions necessàries exigides per Brussel·les. Si els àmbits de transformació són premissa europea, la seva aprovació exigeix acords d’Estat amb la presidència del Govern d’Espanya. Aquí encara tocarà lluitar, i molt, per fer-les efectives. Bé és veritat que la tasca s’anticipa llarga i difícil. En el procés de decisió estatal patiran previsiblement, en gran manera, els projectes horitzontals a diversos sectors (malgrat que la transversalitat és lògica en el camp de la digitalització i sostenibilitat mediambiental), ja que les ‘taquilles’ d’accés dels diferents Ministeris seran bastant diverses. També coneixem que la presidència del Govern espanyol treballa en la seva execució des de la segmentació competencial (jurídica), administrativa (organigrama ministerial actual) i pressupostària (assignacions financeres repartides sovint per quotes, entre els eixos i les línies previstes al programa Next Generation). Pot ser que no hi hagi alternativa si no se’n vol retardar l’execució, reglamentada amb un decret en el BOE de finals de gener i acompanyada de l’adaptació de febrer del DOGC a Catalunya. Però aquesta manera de procedir ho pot complicar i no ajuda als projectes intersticials que afecten múltiples departaments (ciència, indústria, economia, administració pública, sanitat i acció social), per allò de clarificar qui es fa finalment responsable d’interactuar amb les empreses tractores. D’aquí la importància que es resolgui correctament aquest puzle que ara es mou, i que tan decisiu resulta per al futur del país. Anotem també, finalment, que malgrat la confrontació política, sense entesa amb l’Estat pot ser molt difícil que l’economia del país surti ben parada. Una economia en part basada en el motor de combustió, amb un polígon petroquímic d’alts fums i un sector porcí massa contaminant, avui té un futur bastant limitat. Des del més profund patriotisme econòmic, l’‘ara o mai’ ha de ser prou intel·ligent per no donar cap pretext als que menys poden estar valorant la potencialitat de la nostra economia i, així, subjugar finalment el país.

¿Ens ho prenem seriosament?

El marasme administratiu estatal és enorme. I a Catalunya, els canvis polítics i de responsabilitats departamentals semblen deixar en uns llimbs les iniciatives promogudes.

El més llegit