El president Pere Aragonès, amb prou dignitat per negar-se que el Consell per la República dicti des de Waterloo a la Generalitat què ha de fer, viu un dia a dia d’immensa complexitat. Actua sabent que l’oposició parlamentària –especialment PSC i els comuns– pot ser qui estabilitzi des de fora les iniciatives regeneradores del seu Govern, mentre que els seus dos socis, Junts i la CUP, sense respectar el termini dels dos anys de distensió que van prometre, intenten des del primer moment fer-li la pinça i fer la traveta a les línies d’actuació política que desitja emprendre per destensar la situació. Puigdemont i Junts rebutgen els rols subordinats que els van atribuir democràticament les urnes, però encara així no aconsegueixen evitar que, per exemple, Aragonès vagi a veure –tot i que sigui a la seva manera– Pedro Sánchez i el rei Felip VI en la seva visita a Barcelona. La grolleria institucional militant de l’etapa de Quim Torra no té continuïtat, tot i que la Generalitat mantingui les formes contingudes pròpies d’una situació tensa entre Catalunya i Espanya.