Fatalisme i Gràcia

A jutjar pel càlcul (25.000 segons el Govern, 125.000 per a l’Ajuntament) dels disconformes als indults, concentrats a la reserva natural de Colón, es podria pensar que Madrid s’expressa més a les urnes que al carrer. Absent per prescripció mèdica, Fernando Savater. Protagonista destacat, Andrés Trapiello: «Aquest és un acte moral i polític. No hi ha utilitat pública més gran que dir en públic el mateix que diem en privat: no als indults». Amb tres barons populars escaquejats, per evitar la temuda foto i una vana interpel·lació per part de qui és possible que desconegui que el cap de l’Estat exercirà el dret de gràcia d’acord amb la llei. Des d’aquell Dissabte Sant en què, contra vent i marea, Adolfo Suárez va legalitzar el partit comunista, homenada ineludible per continuar empedrant la democràcia espanyola i potser concausa del seu eclipsi, no s’havia produït una discussió com la que està en marxa. Plantejada pel president del Govern central com a aposta necessària i inevitable: «Hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia»; l’oposició, esquivant la lírica, ha fet servir el punt gallet: «Intenta salvar un problema personal, convertint-lo en un problema d’Estat». Al debat en marxa li va com l’anell al dit el fatalisme, segons el qual el món i la vida de l’home estan subjectes a l’inevitable, el desfavorable o el que disposi el destí. Amb l’efecte invariable de causar fissures i acabar abatent l’artífex. Per modernitzar les bondats de l’indult, s’invoca la raó mandrosa, recordatori interessat de conductes resignades, que no van aconseguir canviar el curs dels esdeveniments, per una barreja de galvana i fluixera, sempre infeudada a la comoditat. I per entendre els qui no van ser a Colón, seguint els passos dels qui es van abstenir a les recents eleccions catalanes, caldria recórrer a aquesta societat inerta, que esquiva la presència, valent-se de coartades (caça, pesca, golf, mar, muntanya), per deixar intactes les expectatives a la rifa dels fons europeus. Els informes de la Fiscalia i el Suprem contraris als indults, convertits en un tràmit més, han sigut rebuts amb menyspreu erroni. L’impulsor de les mesures de gràcia ha assegurat que aquestes es valoraran pensant en la concòrdia i la magnanimitat, evitant la venjança i la revenja. Per blindar la legalitat, al Govern central no li quedarà cap altra que agafar-se, com a salconduit, a la utilitat pública. Arribats aquí, pot resultar inútil indagar sobre allò que se sap, perquè ja es coneix: abordatge a la Constitució, lleugera declaració d’independència, controvertida sentència del somieig, presó mitigada, majoria secessionista, Govern monocolor i, pendent, la taula de negociació, amb dues antelacions: amnistia i autodeterminació. ¿Està previst que s’asseguin a la taula el 50% dels catalans que es consideren també espanyols? ¿No seria preferible que fossin partits, en lloc de governs? De la mateixa manera, és inútil investigar allò que no apareix, encara que se suposi: pactes, promeses, gestos a mitja llum; cessions, cessaments i purgues d’actors incòmodes, a la mesura. El propòsit reiterat de reincidència, només trencat per una carta –al minut 90– del líder republicà, obviant imprecacions anteriors, donant per bo el vehicle de l’indult i anunciant la renúncia temporal a la inviable via unilateral ¿vol dir que, a la pràctica, equival a renunciar a l’autodeterminació? En societats políticament immadures, en què el trasbalsat relativisme va corcant les nostres societats; el prejudici juga un paper important, al defensar maneres de raonar i actuar allunyades de criteris sans, fruit d’una anàlisi defectuosa, cosa que porta a una entesa aparent que acaba distorsionant la veritat. Els favorables a l’indult, que han eludit el seu propi codi ètic, incomplert les promeses electorals i furtat el debat parlamentari, es poden trobar amb demandes de satisfacció impossible. Els refractaris, que continuen sense proposar rutes alternatives a la qüestió catalana i no han aconseguit arrencar un debat a fons sobre aquest assumpte nuclear, deixen una sensació d’intransigència davant qualsevol demanda nacionalista. Seguirem atents a un assumpte divisiu i visceral, per a efímera glòria de vanitosos per a qui el seu aliat més gran són els complexos i la por.

El més llegit