Les notícies que van arribar des de les províncies de Tenerife i Sevilla, relatives totes dues al crim masclista, a la violència de gènere, van pintar de negre la setmana (negre: absència total de llum). I ho van fer no d’una brotxada, sinó d’una urpada. Dura urpada. Admeto que al conèixer els dos casos no vaig poder evitar aquest dur sotrac, aquest cop incontrolable que puja del pit al coll fins a arribar als ulls «‘sin que el llanto acuda a nublar la pupila’» (així de bé, millor que jo, ho escriu Bécquer, el poeta). Amb el sotrac em va arribar la indignació mil vegades repetida, el sentiment de culpa, de no estar fent prou encara, la responsabilitat compartida, el «¿¡fins quan!?» fet crit, la impotència. De seguida també, per deformació professional, el viatge al meu refugi: aquests successos de violència incomprensible em remeten de continu als clàssics grecs. I a Shakespeare. A Medea, acabant amb els seus fills per venjar-se de la seva parella. O a Titus Andrònic, capaç de cuinar (en el literal sentit de la paraula) la seva venjança a foc lent.