¿Atracció o repulsió? | Article de Manel Esteller

Una pel·lícula de 1987 va deixar empremta en part d'una generació, la van titular ‘Atracció Fatal’ i el principal protagonista masculí era Michael Douglas, però la imatge que ens va quedar gravada en foc era la d'una embogida Glenn Close. ‘Repulsió’ era una altra pel·lícula en aquest cas dirigida per Roman Polanski i interpretada per l'etèria Catherine Deneuve però a l'ésser de l'any 1967, com diria algun polític, em queda molt lluny. Doncs això, que els voldria parlar d'atraccions i repulsions però aplicades a la carrera investigadora. De com podem retenir i recuperar talent científic com si fóssim uns ‘super-imants’. ¿Què elements es necessiten per a aquest magnetisme professional? La resposta més senzilla i certa és pressupost. Es requereix una millor dotació econòmica dedicada a la ciència en totes les seves vessants: des de la formació inicial del seu personal al finançament competitiu d'aquells grups capdavanters al món. Hi ha una xifra mítica d'arribar a el 2% de l'pressupost que porta donant voltes des de fa un parell de dècades, però mai s'ha aconseguit. Em recorda una mica a la faula de la llebre i la tortuga, on al final és el mamífer el que mai arriba a la meta. Escullin vostès mateixos la seva paràbola favorita. Si mirem l'assumpte amb perspectiva històrica s'ha millorat. Els més vells recordaran quants van fer la tesi doctoral sense beca. Avui seria impensable. Fins i tot el llenguatge per referir-se als mateixos està canviant. El coll d'ampolla comença a aparèixer després. Poquíssims contractes posdoctorals. A això se li suma les escasses opcions que hi ha més enllà dels camins acadèmics en centres d'investigació o universitats. No hi ha un teixit industrial suficient per integrar en condicions aquest personal altament qualificat. Aquí també es necessitaria una aposta decidida dels gestors econòmics i polítics per donar suport a la transferència tecnològica i la sortida al mercat privat d'aquests actius de recursos humans. Programes de formació mixta pública i industrial són una urgent necessitat en aquest sentit. Una altra sortida de recent creixement és la reconversió d’investigadors a divulgadors de la ciència. Excel·lents iniciatives, molt importants per explicar a la Societat la importància de la investigació. Però un, de vegades, quan es fa fosc, té la sensació que s'està creant una bombolla, on parlarem molts de descobriments, però seran troballes d'altres, en terres llunyanes al nord, creuant l'oceà o en els territoris d'orient. Així doncs una opció assequible i bona per seguir formant-se és emigrar a altres països per a l'estada posdoctoral que sol durar uns anys, entre tres i sis de promig. Els salaris d'aquest personal són excel·lents i si han caigut en un bon laboratori i tenen ganes de treballar les perspectives de fer contribucions científiques importants són òptimes. Llavors arriba aquest moment vital: ¿torno a casa o em quedo? Sigui quina sigui l'opció escollida, no som ningú per jutjar-la. Alguns tornaran en condicions no molt bones, però la nostàlgia els pot. Altres decidiran quedar-se al país que els va donar les oportunitats adequades i passaran dècades allà i el seu accent s'anirà transformant. Altres voldran tornar però encara sent competitius en l'escenari internacional. I per aquests hem de tenir eines que permetin una reincorporació decent. Els programes ICREA, Ikerbasque i CIDIGENT a Catalunya, Euskadi i València, respectivament, ofereixen sous atractius, però res més, no concedeixen ajudes per a investigar. I a més són gotes en un desert. Per ser més exacte, llàgrimes a la sorra. Cal incrementar programes estatals com el Ramon y Cajal per recuperar aquest talent jove, a la flor de la seva carrera, encara amarat de la frescor i efervescència dels seus laboratoris d'origen. Però també hauria de ser molt important obrir de forma clara i flexibilitzar les condicions de les Universitats i el Consell Superior d'Investigacions Científiques per fitxar aquestes persones en plena cúspide creativa. Evitem endogàmies, facilitem tràmits, donem-los no només la possibilitat d'ocupar una "plaça" si no també de desenvolupar-se professionalment. I després tots ells que siguin evaluats de manera objectiva pels seus èxits. Fem que la "meritocràcia" no sigui un vocable desconegut, un termini més de l'diccionari que s'aprenen de memòria els concursants del ‘Pasapalabra’. "Els somnis, somnis són", deia Calderón de la Barca. No obstant això moltes de les realitats que veiem avui dia van ser abans somnis d'uns pocs visionaris. Uns gestors que van apostar for impulsar una Ciència que ara està al mapa internacional en diverses disciplines, però basada en uns recursos mínims i requerint esforços i sacrificis herculis dels investigadors. Activem el magnetisme i retinguem i recuperem talent. Només és qüestió que uns pocs vulguin que sigui així.

Atracció o repulsió?

Al final, retenir o recuperar el talent és només qüestió que uns quants ho vulguin així

El més llegit