Mladic i les víctimes asimètriques

Hatidza Mehmedovic no podrà sentir-se reparada per la confirmació de la condemna a cadena perpètua de Ratko Mladic que acaba de dictar el Tribunal Penal Internacional de l’antiga Iugoslàvia (TPII) Va perdre els seus dos fills i el marit el juliol de 1995. Des d’aleshores fins a la seva mort, fa tres anys, la seva vida es va transformar en un turment. Va ser qui va cridar al president Clinton el 2003 al cementiri de Potocari: «Per què no hi va fer alguna cosa? ¿Per què no hi va fer res?». Vaig conèixer aquesta mare coratge el 2005 en el desè aniversari de la matança de Srebrenica. Tenia una veu dolça, d’esperança. El familiar d’un desaparegut no pot iniciar el dol, queda atrapat en un dolor permanent en el qual són freqüents les fantasies: «Segur que va poder escapar, deu estar amagat, encara no s’atreveix a tornar». Vaig tornar a veure Hatidza el 2007. Havien localitzat les restes d’un dels seus fills i part d’un altre. Aquesta vegada la seva veu era ronca, d’una tristesa que brollava de les entranyes. Pertorbava sentir tanta tristesa. A Srebrenica van serassassinats en tres dies més de 8.000 homes bosnians. Les tropes de Mladic els van enterrar i van desenterrar diverses vegades amb pales mecàniques destrossant les restes per dificultar-ne el reconeixement. El treball d’equips d’antropòlegs forenses de diversos països ha aconseguit en aquests anys identificar-ne 6.643. No és una opinió, és un fet científic i judicial. Sèrbia es mou a diverses velocitats. Una part vol deixar enrere l’horror provocat per Slobodan Milosevic, anhela entrar a la UE. Slobo va començar quatre guerres enfilat al carro del nacionalisme serbi i les va perdre totes. Una altra continua atrapada en la negació. Veritat, justícia i reparació Abans d’empènyer un poble a la urgència de matar i exterminar l’altre, és necessari construir un enemic i deshumanitzar-lo. Es tracta d’un procés complex que deshumanitza també el victimari. Qualsevol curació neix del coneixement i l’acceptació dels fets. El TPII ha processat 161 persones. Entre ells hi ha 94 serbis, 29 croats, nou bosnians i nou albanokosovars, a més d’altres nacionalitats. Són els més importants. Alguns dels altres criminals de guerra van ser jutjats pels tribunals nacionals. A Bòsnia i Hercegovina n’hi va haver prop de 10.000, la majoria han quedat impunes. Les dones violades a Foca han hagut de viure al costat dels violadors. Succeeix a Rwanda, Sierra Leone, Libèria, Colòmbia...Tot i que lareparació total és impossible, és essencial arribar a una quantitat suficient perquè quedi la percepció que s’ha fet justícia. De la fortalesa d’aquesta percepció sorgeix la pau. Perquè una reconciliació arreli es necessita veritat, justícia i reparació. Sense aquesta base no pot existir una democràcia sana. Existeix consens amb els crims del nazisme, inclòs l’Holocaust. N’hi ha perquè està mal vist dir el contrari a més que està penat a diversos països europeus, però no amb els del franquisme. El Consell General del Poder Judicial espanyol afirma que la llei de Memòria Històrica no s’ajusta a dret perquè crea víctimes asimètriques. ¿Ho són les de Srebrenica? ¿Potser és un afront als assassins mirar d’identificar els morts? Asseguts sobre un polvorí El fanatisme és una bena en la raó que distorsiona els fets, no importa que els fets estiguin provats ni el temps que hagi passat. El treball de la justícia és defensar les víctimes sigui quina sigui la seva ètnia i ideologia per recuperar la convivència. En el cas espanyol consisteix a localitzar els desapareguts (inclòs Federico García Lorca), treure’ls de les fosses comunes i permetre un enterrament digne. Consisteix també a retre homenatge a la seva memòria. La dreta espanyola, la política i la judicial, té problemes de digestió amb els espanyols assassinats en camps d’extermini nazis, com el de Mauthausen, i amb els quals van participar en la resistència francesa i van alliberar París. En comptes de ser herois nacionals, són casos incòmodes. ¿Com podem culpar els serbis de la mala digestió de la seva memòria immediata si som incapaços de gestionar les nostres? Passa a França amb el règim de Vichy i la responsabilitat col·lectiva, per acció o omissió, en l’assassinat de desenes de milers de jueus. Bloquejar el reconeixement de les víctimes fomenta la mentida i el discurs de l’odi del qual s’alimenten les extremes dretes. Estem asseguts sobre un polvorí. Tot pot succeir de nou a Europa, als Balcans i a Espanya perquè no hem après que els drets humans i la dignitat estan per sobre del negoci i la corrupció.

El més llegit