Hi ha un exotisme que ve del sud i un altre del nord, tot i que en realitat només ens sembla exòtic el sud. Els països escandinaus ens són més propers per raons geogràfiques i culturals, però en el fons són tan exòtics –«estranys i estrangers», segons el diccionari–, com l’Àfrica negra o la Polinèsia, per posar dos exemples. Tot i això, l’atracció pels nòrdics existeix, i la prova n'és l’aparició recent de diverses traduccions. Potser és casualitat, o potser és que el confinament ens ha acostat a un món emocionalment més fred i individualista, segons el tòpic. Vet aquí, doncs, que ara podem llegir clàssics com ‘Ehrengard’, d’Isak Dinesen (Viena), ‘Misterios’, de Knut Hamsun (Nórdica), ‘El llibre de l’estiu’, de Tove Jansson (Angle); les memòries de Tove Ditlevsen a ‘Trilogia de Copenhaguen’ (L'Altra, Seix-Barral en castellà), i veus actuals com les d’Ann Cathrine Bomann amb ‘Agathe’ (Anagrama) i ‘Nusos’, de Gunnhild Øyehaug (Nits Blanques).