Editorial

Violència desconfinada

Potser tragèdies com la de Tenerife, com en casos anteriors, acabin per remarcar l’existència d’inferns viscuts en silenci i moure a actuar

Un juzgado de Tenerife investiga al padre de las niñas desaparecidas por presunto secuestro

El desenllaç que tothom temia del cas de les nenes de Tenerife s’ha concretat, ara per ara, en la dramàtica troballa del cadàver d’una de les dues filles de Tomás Gimeno, el pare sobre qui requeien totes les sospites. La tragèdia ha posat sobre la taula una faceta de la violència masclista, la violència vicària, que consisteix a agredir fins i tot arribant a les últimes conseqüències els menors a càrrec del progenitor per infligir gran dolor a la dona a través dels seus fills. En aquest cas, com en tants d’altres, amb unes conseqüències irreparables. Segons l’Observatori del Consell General del Poder Judicial, des del 2013 han mort per aquesta causa 42 menors, un 66% dels quals van ser les úniques víctimes de l’agressió. La violència vicaria presenta aquesta trista manifestació extrema, però la realitat quotidiana també és persistent. Es tracta d’atribuir a la mare síndromes inexistents com el d’alienació parental i de burxar en la idea preestablerta i patriarcal de mala mare per anar allunyant els fills d’ella, sempre amb la pretensió de ferir la víctima.