Roland Garros no era tennista

Aquest cap de setmana es jugaran les finals del torneig Roland Garros. El fet que aquest campionat disputat a París porti aquest nom és una bona demostració que en la vida sempre val la pena tenir bons amics. I millor si són influents, perquè et garanteixen passar a la posteritat. Roland Garros no va ser mai un campió del tennis. De fet gairebé no el va practicar, i això que els esports li encantaven. Era el que fa un segle es deia un ‘sportman’. Va néixer el 1888 a la colònia de Saint-Denis de Reunió, una illa pròxima a Madagascar. Quan era molt petit la seva família es va traslladar a Saigon, llavors capital de la Cotxinxina (actual Vietnam), que en aquells temps estava controlada per París. El problema és que allà no hi havia opció d’estudiar secundària i els seus pares el van enviar a soles a la metròpoli quan només tenia 12 anys. Tot just va haver arribat, després d’una travessia que va durar setmanes, va agafar una pneumònia. El van enviar a una escola de Cannes, amb l’esperança que el clima benigne de la Costa Blava l’ajudés a recuperar-se. I així va ser. I a més va descobrir l’esport. Es va entusiasmar amb el ciclisme i el futbol. A l’acabar el batxillerat, va continuar estudiant a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de París, on va fer amistat amb un jugador de rugbi anomenat Émile Lesieur, que el va animar a fer-se soci de l’Stade Français. Detall important en la biografia del nostre protagonista, com es veurà ben aviat. Tot i que el seu pare volia que fos advocat com ell, el jove Garros preferia vendre cotxes, que llavors eren les màquines més modernes que existien. O almenys això creia ell, fins que l’estiu dels seus 21 anys, el 1909, va assistir a una exhibició aèria. Va ser amor a primera vista. Amb els diners fets amb els automòbils va comprar una petita avioneta Demoiselle Santos-Dumont. I, com que no hi havia escola de pilotatge, pràcticament va aprendre sol a fer funcionar l’aparell. Garros va ser un dels pioners de l’aviació francesa i va participar en tota mena de proves, tant a Europa com a Amèrica. De fet ell va ser l’encarregat de formar els primers aviadors de l’exèrcit del Brasil, el 1912. A més, es va convertir en el primer aviador en aconseguir creuar el Mediterrani el 1913, va trigar 7 hores i 53 minuts a fer la ruta entre Frejús (Costa Blava) i Bizerta (Tunísia). Roland Garros era una celebritat. I llavors va esclatar la Primera Guerra Mundial. Els historiadors consideren aquell conflicte com la veritable entrada al segle XX. Va marcar el final d’una època i va donar origen a noves coses. En un dels àmbits en què es va poder apreciar més va ser en l’aviació militar. Al començar la guerra, els aparells només portaven a terme tasques de reconeixement i, a tot estirar, els pilots intercanviaven trets de revòlver amb l’adversari o deixaven caure algun obús contra línies enemigues. De seguida, no obstant, es van incorporar millores als avions. Roland Garros va tenir un paper clau en el disseny dels caces francesos. Per exemple, va proposar blindar les hèlixs i millorar el mecanisme per disparar la metralladora que van muntar en els aparells. La necessitat d’èpica en temps de guerra va convertir els pilots en una espècie de cavallers de l’aire que evocaven les justes medievals. Fins i tot s’explicaven les victòries aconseguides. El 1915 Garros va guanyar tres combats, però el 1916 va ser abatut i fet presoner. El 1918 va aconseguir escapar i tornar a França. I va volar de nou. El 2 d’octubre va guanyar, però tres dies més tard uns Fokker alemanys van fer esclatar el seu aparell. Era la vigília del seu trenta aniversari i només faltaven cinc setmanes per firmar l’armistici. Nou anys més tard, el 1927, el seu antic amic Émile Lesieur era president de l’Stade Français. L’entitat havia d’acollir la Copa Davis, però el problema és que calia construir una nova pista per a l’esdeveniment. Lesieur només va acceptar fer les obres amb la condició que el camp es bategés amb el nom de Roland Garros, que per extensió, a partir de 1928, també va donar nom al Campionat de França, organitzat des del 1891. I així, des d’aleshores, el torneig de terra batuda porta el nom d’un as de l’aire. Tennistes catalans cèlebres

El més llegit