No estic d’acord amb el que esmenta la meva amiga Emma. No crec que l’1 d’Octubre fos una farsa, en el sentit d’una «cosa fingida que es pretén fer passar com a vera». Va ser un dia real amb unes urnes reals i amb uns vots reals i amb una repressió real, que va desembocar en una irreal declaració d’independència, feta més de somnis efímers que no pas de la constatació d’un hipotètic mandat dels ciutadans. No descarto, això és cert, que molts dels que hi van participar, dels que van promoure aquell referèndum, el visquessin amb la convicció de dur a terme un acte fundacional, encegats per la simbologia, però també és veritat que n’hi va haver molts que ho vam viure, esporuguits i aterrits per l’odi que vèiem al nostre voltant, amb la idea d’estar duent a terme una colossal reivindicació col·lectiva.