Dona-li una oportunitat a la concòrdia

Una altra vegada es compleix una de les pautes més inexorables de la història d’Espanya. Res excita més l’odi en aquest país que cridar a la concòrdia. Si pactar significa rendir-se, com va informar aquell funcionari de l’ambaixada alemanya per explicar a Ángela Merkel com se les gasten aquí, concordar suposa alta traïció. Es paga amb l’escarni públic més ferotge a la plaça més gran disponible. No tot havien de ser desgràcies entre els cataclismes electorals, orgànics i socials que analistes i rivals auguren al Govern central si concedeix la gràcia. Ha sigut esmentar l’indult i la dreta ha reaccionat esgotant el catàleg de reflexos pavlovians. L’Executiu ha recuperat en sec la iniciativa política i el control de l’agenda, perduts després del desastre electoral de Madrid, o al permetre que li convertissin la bona notícia del final de l’estat d’alarma en aquell drama jurídic que ja ningú recorda. Els papers han tornat a intercanviar-se en aquesta saga que representa diàriament la política espanyola. Fins a la irrupció de l’indult, el relat dominant presentava un president abstret que ens castigava amb restriccions capritxoses mentre el líder popular convidava a canyes i llibertat. Tornem als rols prepandèmia. Pedro Sánchez oferint concòrdia i Pablo Casado esgotant, rondinaire, els epítets del diccionari. Després de la desenfadada comèdia d’embolic protagonitzada per Díaz Ayuso, la dreta canvia al drama calderonià. Després de la superproducció de catàstrofes en què la meitat dels protagonistes moren, l’esquerra torna a una història humana de generositat. L’alegria canvia de bàndol, una altra vegada. Hem tornat al 2019. Cap insult nou sota el sol. La dreta ja ha esgotat totes les acusacions possibles contra Sánchez. Les ha cremat tan ràpid que no n’hi queden ni per tapar les angoixes penals de Dolores de Cospedal. Vells i nous barons socialistes apareixen per ‘streaming’ per anunciar ensurt o mort. Uns i altres obliden que ja vam votar aquest drama de fellonia i traïció aleshores, dues vegades. Els dos cops l’‘Espanya emprenyada’ de Colón va acabar aquietada a les urnes per l’‘Espanya desemprenyada’ que no va a Colón. L’abril del 2019, Albert Rivera gairebé ‘sorpassa’ Casado, el seu nou millor amic. El novembre del 2019, Vox es va convertir en el seu pitjor malson. Les enquestes afirmen que una majoria semblant a la que recolza els indults a Catalunya els rebutja a Espanya. Pot ser. Tot i que pot ser que tot depengui de com es formula la pregunta. En qualsevol cas, no significa que, d’aquí dos anys, deixin de votar un Govern central que ja havien votat, dos anys abans, mentre la dreta denunciava l’indult més preavisat de la història. Aquells votants continuen volent el mateix, girar full; no tornar al passat. Aquest dia de la marmota, l’única novetat arriba amb la trampa d’equiparar indult i incompliment de la llei. El dret de gràcia és llei –article 62 CE– i exercitar-lo també és complir-la. No es tracta de revisar el judici. D’això ja se n’encarregarà la justícia europea. Es tracta d’exercir una mesura de gràcia prevista legalment per raons d’oportunitat. Utilitzar la llei no contra l’altre, sinó per reconstruir ponts amb l’altre, canviar un relat de confrontació per un altre d’entesa, facilitar que l’Estat i les seves institucions puguin recuperar part de la legitimitat que, sens dubte, han perdut davant molts catalans i demostrar seguretat democràtica davant els socis europeus. ¿Hi ha algú que, de veritat, cregui que es pot avançar en una solució política per a Catalunya sense resoldre abans la situació dels presos? L’indult no garanteix res. Però no concedir-lo garanteix el no-res. La pregunta no és si soluciona la qüestió, sinó si val la pena donar-nos l’oportunitat per fer-ho. Casado té un problema seriós si Fernando Savater i Rosa Díez poden marcar-li l’agenda. Com que, a més, és el líder de l’oposició, el problema també el té Espanya. Si algú a Colón aixequés la mà i prengués la paraula per preguntar: i ara quin és el pla, comprovaria que cap dels convocants el contesta, perquè cap té cap més pla que abarrotar la plaça.

El més llegit