Carambola a la terrassa

Barcelona, any 2003. Dues noies s’instal·len amb una tauleta i unes cadires plegables i ocupen una plaça de zona blava d’aparcament. Treuen una tetera i dues tassetes per berenar. Però al cap de poca estona arriba el revisor i els demana que se’n vagin. Llavors, elles li ensenyen el tiquet: han pagat per ser-hi. L’agent es queda perplex, ¿què ha de fer? No tenen matrícula per multar-les. Era una acció d’Anna Pla, dins del projecte Teràpies Urbanes, comissariat per Emiliana Design, que volia posar al descobert algunes contradiccions de la ciutat. Un cotxe podia ocupar la calçada, però dues persones no, ni pagant. Han hagut de passar 18 anys perquè per fi sigui possible prendre un cafè a la calçada. Pagant, això sí que no canvia. Ja tenim propostes per a les terrasses, que n’augmenten la capacitat, el confort i la bellesa, i no perjudiquen la mobilitat. No tenia lògica la restrictiva ordenança de l’alcalde Trías en una ciutat mediterrània com la nostra. Però tampoc podia ser el «campi qui pugui» que alguns desitjaven. La solució ha sigut posar una extensió a les voreres i anar domesticant la calçada. Tots els projectes presentats tenen una qualitat notable. La col·laboració entre dissenyador, productor, l’FAD i els serveis de l’Ajuntament ha validat la fórmula. La centenària Escofet i Urbadis són dues firmes prestigioses del sector. També Durbanis, malgrat ser de creació més recent. I Alberch, un dels principals especialistes en fusta. D’altra banda, FabLab de l’IAAC, una prestigiosa institució; i Leku Studio, especialistes en disseny tàctic, del bo. Penso sincerament que totes encaixen a la ciutat. Però posats a buscar una solució innovadora –compte amb aquesta paraula enganyosa, ‘nou’ no implica millor– destaco la proposta de FabLaby Alberch. D’entrada, és monomatèrica, la qual cosa en simplifica i en facilita la construcció, i afegeix el mínim soroll visual al carrer. D’altra banda, és l’aposta més ecològica, amb fusta cultivada certificada, el consum energètic de la qual és més baix que utilitzar acer o formigó. Però sobretot és una terrassa acollidora, tant per al client, com per a qui passeja per la ciutat. Afegir calidesa a la jungla de l’asfalt s’agraeix. De vegades vaig a menjar al restaurant Marinada, on han instal·lat aquest prototip. A Jordi Sol i Dolors, al capdavant del local, se’ls veu feliços però inquiets. Ell entén perfectament que s’hagi de pagar la terrassa, no la pagarà qui no la utilitzi, és clar. I, si s’embruta, diu que agafarà la Kärcher i la netejarà. Actitud propositiva. Ahir van enxampar una veïna que volia portar-se unes plantes del portatestos de la terrassa a casa seva. Comenta que això, a l’Europa civilitzada, no passaria. Però tampoc és greu, ja s’anirà normalitzant. ¿I què és més raonable, dedicar aquest espai per a terrassa, o que l’ocupin tres cotxes parats allà dia i nit? No hi ha color. Evidentment es tracta de prototips, els cal un ajust fi. És important que la plataforma quedi tan horitzontal com sigui possible, que l’accés des de la vorera sigui fluid i segur. No es menja a gust amb més de 3 graus d’inclinació. També s’hauran de resoldre temes de vandalisme, neteja i reposició. Crec que seria trist i restrictiu que al final només hi hagués un únic model. Sense caure en el batibull actual, s’hauria de permetre certa personalització. Això que fa que reconeguis la teva terrassa, diferent de la del costat, però sense ésser cridaner. També és rellevant que es tracta d’un moble urbà, posat sobre l’asfalt, sense intervenció al paviment. I aquí s’obre un meló interessant: ¿podem fer més extensions de vorera, per a altres usos que no sigui terrassa o caixes metàl·liques sobre pneumàtics? És tant el –mal– costum, que fins i tot costa d’imaginar-ho. Sota les llambordes, es deia el maig del 68, hi ha la platja. Ara resulta que sobre l’asfalt creix la fusta. Alguns enyoraran les tanques Jersey pintades de groc. Era una bona excusa per ficar-se diàriament amb la Colau. Ara va i resulta que resol el tema de carambola: el beneplàcit del gremi, dels veïns i sense trair el seu compromís electoral d’humanitzar l’urbs i prioritzar el vianant. A veure si resulta que serà veritat que les coses es podien fer d’una altra manera. I millor.

Carambola a la terrassa

Ja tenim propostes per a les terrasses, que n’augmenten la capacitat, el confort i la bellesa, i no perjudiquen la mobilitat. La solució ha sigut posar una extensió a les voreres i anar domesticant la calçada

El més llegit