Ficció audiovisual I Cuidar i ser cuidats, per Desirée de Fez

De forma discreta, conviuen en el present moltes propostes que van sobre les cures. Hi ha certa tendència a demanar-li al cine que expliqui els temps, que reaccioni al context explicant-lo o qüestionant-lo. Un exemple és la quantitat d’articles i converses que hem generat aquests mesos sobre com està reflectint i, especialment, sobre com reflectirà la pandèmia l’audiovisual del futur. Tant les conjectures respecte a això com les primeres propostes que aborden el tema es distingeixen per una cosa: la seva més absoluta varietat. No hi ha una única tendència. En el dia d’avui, conviuen en el mateix univers ‘Inmune’ (2020), ‘thriller’ oportunista, produït per Michael Bay, sobre els efectes imminents d’una mutació del virus, i l’especial de comèdia de cambra (tristoia i musical) ‘Bo Burnham: Inside’ (2021). En aquest últim, gravat durant el confinament, el còmic i cineasta Bo Burnham reflexiona en la intimitat de la seva casa sobre la seva vida i sobre el present. Comença a ser evident que, com ha passat en tants moments de la història, l’audiovisual respon a un dur cop així de les maneres més diverses. Perquè no tots estem passant per això de la mateixa manera. No obstant, és possible detectar certs patrons, entre els quals (llevat d’excepcions com l’invent de Bo Burnham) el subgènere de la sèrie o pel·lícula rodada a casa durant el confinament –i amb el posat– ha sigut el que ens ha donat més disgustos. D’entre aquestes tendències, n’hi ha una que potser és poc cridanera però molt interessant. És el cine de les cures, la coincidència en el temps de diverses propostes que, de forma directa o indirecta, parlen de la necessitat de cuidar i ser cuidats i, moltes vegades, del profund malestar que genera no aconseguir (per les raons més diverses, de les íntimes a les conjunturals) ni una cosa ni l’altra. No totes aquestes propostes són conseqüència de la pandèmia. Algunes es van concebre abans i, per les circumstàncies, no van poder estrenar-se fins que es van calmar les coses. D’altres han sigut rodades durant la pandèmia, moltes vegades adaptades pels seus autors a l’ànim del present. I d’altres tantes s’estrenaran o rodaran de forma imminent. Però l’important és que coincideixen en el temps moltes propostes (també literàries) sobre les cures, i coincideixen en un moment en què tots hem patit –i estem patint– la frustració de no poder cuidar els nostres. I no puc evitar sentir que és un testimoni bonic d’aquests temps i, alhora, un revulsiu molt potent, pràcticament un cop de puny a la taula, a una era segrestada pel narcisisme. ¿És correcte ficar al mateix sac les pel·lícules que es van concebre abans? Crec que sí. Per una raó: la capacitat del cine per avançar-se als temps. No és que el cine pronostiqués el futur, però sí que va saber intuir unes preocupacions i un estat d’ànim que ja eren allà abans, que la pandèmia només ha intensificat o fet detonar. El cine de terror sempre ha tingut aquest do molt afilat, és extremament permeable al sentir dels temps, i hi ha diverses pel·lícules recents del gènere que l’il·lustren. Relic (2020), ‘Saint Maud’ (2019) i ‘The Dark and the Wicked’ (2020) es van rodar abans de la pandèmia. Són propostes molt diferents, però les cures estan en el centre de totes. Com semblen estar-ho en ‘La abuela’, el més nou de Paco Plaza, el rodatge de la qual es va veure interromput durant l’estat d’alarma. El seu punt de partida és la tornada de París d’una jove per ocupar-se de la seva àvia malalta. A l’espera de veure la de Plaza, és obvi que les altres tres pel·lícules creixen en matisos vistes avui. Però no només el terror, sempre tan atent i receptiu, ha abraçat les cures. Hi ha exemples de tots els gèneres i formats, aquí elegeixo alguns dels meus favorits. Les cures són a ‘Vida oculta’ (2019) de Terrence Malick, on les germanes es cuiden i abracen. Són a la preciosa relació que mantenen John Wilson i la seva propietària, una dona molt gran, a ‘How to with John Wilson’ (2020). Són al dolorós vals pare-filla d’‘El padre’ (2020). Són a la xarxa de recolzaments i consols que uneix les dones de Mare of Easttown (2021). I són, evidentment, a ‘El agente topo’ (2020) de Maite Alberdi, una de les pel·lícules més boniques, lúcides i divertides mai rodades sobre la cura de la nostra gent gran. No puc evitar celebrar que les cures siguin «tendència».

Cuidar i ser cuidats

Aquest tipus de cine, amb propostes poc cridaneres però interessants, parla del malestar que genera no aconseguir ni una cosa ni l’altra

El més llegit