És un ‘déjà vu’, una repetició encara més esperpèntica del que va ser l’original, que ja era un esperpent, en el concepte, la dramatúrgia i la posada en escena. Tornarem a veure taules petitòries al carrer, com va passar el 2006, amb Rajoy com una antiga dama de la Creu Roja demanant almoina, però ara amb una reivindicació que no serà contra una normativa (com va ser l’Estatut), sinó ‘ad personam’, és a dir, un rebuig explícit de la hipotètica llibertat d’uns ciutadans concrets. No fa falta ser un observador molt sagaç per percebre la violència que es deriva d’aquest canvi d’objectiu. La diana de les firmes recollides a instàncies del PP no serà una llei, sinó uns individus que estan presos i que no haurien d’estar-ho. I també, és clar, la confrontació directa de forces retrògrades, incapaces de dibuixar escenaris de futur (ni tan sols d’esbossar-los) contra una decisió legal, factible, necessària, amb l’aquiescència d’una justícia que va voler perdonar Tejero perquè era un «freqüent i periòdic donador de sang», i que ara decideix burxar la ferida sense un àpex de reflexió ètica. Ja vam veure aquest episodi. Ara, quinze anys després, torna un ‘remake’ carregat de malvolença.