Europa compleix, però...

La Unió Europea no és un Estat sinó –ho diu el nom– una unió d’estats. Té sí, una moneda única i un banc central, propis d’una zona monetària o un estat federal. Però Europa no és un estat federal com els Estats Units ja que les grans decisions es prenen per unanimitat o majoria molt qualificada. Jacques Delors la va definir com un OVNI (objecte volador no identificat) perquè tampoc és una organització intergovernamental clàssica. A Europa no se li pot demanar que actuï com un Estat perquè no ho és. Però davant els desafiaments globals es veu forçada a fer una mica d’estat supranacional. Ho ha fet –amb fallades, però balanç positiu– en la compra de vacunes. En la vacunació no hi ha hagut diferències substancials entre Espanya i Alemanya. I la vacuna és l’arma principal contra la crisi econòmica. A més, sense la compra massiva de bons pel BCE ni Espanya ni Itàlia haurien pogut finançar el brutal augment del dèficit causat pels ertos i altres mesures per evitar el col·lapse social. La UE no és un Estat, però mantenir un mercat únic eficient i la voluntat política patent en l’existència d’un Parlament europeu (no sobirà), fan que l’OVNI vagi –no sense problemes– evolucionant a una cosa més pròxima, però encara llunyana, a un estat federal. La gran prova ha sigut l’aprovació del Pla de Recuperació de 750.000 milions que seran finançats amb una emissió de deute europeu i que seran entregats als 27 estats (meitat donació, meitat crèdit a molt baix interès) prioritzant els estats que mes ho necessiten. És una cosa gairebé revolucionària perquè els tractats de la UE no preveuen grans emissions de deute per transferir fons entre els estats. La idea va ser llançada per Espanya i Itàlia i aprovada el juliol passat, no sense fortes discussions, després del decisiu recolzament de l’Alemanya de Merkel. I no va ser fàcil perquè països amb escàs deute i poc dèficit –Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria i Finlàndia, qualificats d’«austers»– eren reticents a finançar-ne d’altres de més habituats al dèficit i el deute. ¿Per què un contribuent suec, amb impostos alts, havia de transferir diners a un altre d’italià? Res als tractats obligava, però si no es feia el mercat únic i la mateixa UE podien entrar en fase de desintegració. No obstant, l’autènticament rellevant no és que els caps de Govern aprovessin el pla al juliol, sinó que només 10 mesos després els parlaments nacionals li hagin donat l’obligat vistiplau. En alguns països com Finlàndia –es necessitaven dos terços dels diputats– no ha sigut fàcil, però la setmana passada va concloure el procés. Europa, no només els governs sinó també els parlaments, han complert. Ara els països beneficiaris –els més, Espanya i Itàlia– han de demostrar que faran un ús adequat dels fons. Itàlia, país amb fama de despreocupat, ha format un Govern d’unió nacional, des de la dreta de Salvini fins a l’esquerra, presidit per Mario Draghi. A Espanya sembla que aquests fons (140.000 milions) ens siguin deguts per la nostra cara bonica. I ens encaminem –ferms i en orgullosa desunió– a una gran batalla sobre la legitimitat dels indults. Espero que a Finlàndia no segueixin la política espanyola.

Europa compleix, però...

A Itàlia han format un Govern d’unió nacional, aquí ens dirigim, en orgullosa desunió, a una gran batalla sobre els indults

El més llegit