Parents de llibre

Molts escriptors coincideixen a afirmar que gairebé tot el que s’escriu ve del territori de la infància. Algun de més agosarat (o més sincer) s’atreveix a prescindir del «gairebé» i assegura, rotund, que els arbres del bosc pel qual transiten els seus escrits es van plantar, tots, en el paisatge de la seva infància. Que l’escriptura s’alimenta de records, perquè tots els records esperen ser escrits. Suposo que és per això pel que ara, quan em disposo a abordar un assumpte de llibres, surt de sobte –com surt de sobte el ninot a l’activar el ressort de la caixa sorpresa– el record d’aquell programa de televisió, Tengo un libro en las manos, ideat i presentat pel senyor Luis de Sosa, un catedràtic tan seriós i circumspecte com el blanc i negre de l’època, cap a finals dels cinquanta i primers anys seixanta del segle ja passat. Va ser, crec, el primer programa cultural de la televisió a Espanya. El recordo de manera molt vívida: amb un llibre a les mans el professor dissertava de l’autor i de la trama, per oferir, de seguit, una dramatització dels seus millors passatges. Va obrir, cal reconèixer-ho –aquest va ser el meu cas, almenys–, moltes finestres en l’ambient irrespirable d’aquells dies i em va acostar a alguns llibres als quals no hauria arribat sense la seva guia. Fins aquí el record, vingut d’improvís. El que faig ara és acostar-me a la meva taula de treball, no amb un llibre a les mans sinó amb un munt portats a pols sobre els dos braços, per deixar-los anar allà i organitzar-los en aparador al costat de l’ordinador en què escric. Un altar de llibres. Una festa. I és que avui vull celebrar amb vostès una cosa que semblava increïble fins fa poc: el notable augment de lectors, d’hores dedicades a la lectura i, en conseqüència, de la venda de llibres l’últim any. Un rècord històric: més de la meitat dels espanyols van comprar un llibre, almenys, al llarg del 2020. Dono per fet que a més de comprar-lo també el van llegir, per descomptat. I immediatament, fruit de la meva curiositat innata, sorgeix, lògica, la pregunta: ¿Quin? No em refereixo a quin ha sigut el llibre més comprat, sinó a quin llibre en concret ha llegit el cambrer que m’acosta el cafè sense sucre, la infermera que m’aplica la tireta després de la punxada o la senyora que en ple carrer em parla, orgullosa, dels progressos de la seva neta a les classes de teatre, i que somia aplaudir-nos algun dia a la neta i a mi, junts, en un escenari. ¿Quin llibre tenen a la tauleta de nit? Saber-ho seria, això crec, una bona manera d’acostar-nos. De conèixer-nos. De fer pinya. Bonica sorpresa (o no) descobrir que som de la mateixa família llibresca. Que som, ves per on, parents per part de llibre. ¿S’imaginen poder presentar el teu llibre favorit, amb l’empremta dactilar mil vegades repetida a cada pàgina, com a DNI, com a passaport, com a certificat de vacunació, fins i tot? Vagin pensant en el seu, que jo em poso a fer el mateix amb el meu.

El més llegit