L’ego de Pilar Rahola, per Albert Soler

Alegrar-se de l’acomiadament de Pilar Rahola de ‘La Vanguardia’ és atribuir a aquesta dona una importància que no té, al cap i a la fi no feia més que el que ha fet durant tota la seva vida per altres mitjans: apropar-se al poder. Ja que no pot fer-ho preparant una paella cada dia a Cadaqués, ho feia per escrit, que no requereix gambes i en el seu cas embafa més. Jo, si un columnista no m’agrada, no exigeixo la seva marxa, amb no llegir-lo estic al cap del carrer. Com li succeïa a Groucho amb la TV, la Rahola ha fet meravelles per la meva cultura: cada vegada que ensopego amb un article seu, deixo el diari i agafo un bon llibre. És clar que és difícil atorgar-li la nul·la importància que mereix, a qui se’n dona tanta a ella mateixa. Ha pretès fer creure als seus ingenus lectors que les ordres d’acomiadar-la venien «de dalt del tot i de més allà» (sic). D’entrada, he pensat en la llarga mà de Joe Biden o el papa Francesc, però el «més enllà» deu significar que aquests són poca cosa per al descomunal ego de la ja excolumnista, i que les ordres procedeixen de més amunt encara, literalment de més amunt: del mateix Déu. Té la seva lògica la intervenció divina, ja que el que més se sent sobre Pilar Rahola és que no «l’aguanta ni Déu». Jo soc tan poqueta cosa que he de conformar-me que reclami el meu cap morralla política com Elsa Artadi o el senador Matamala, i per acabar d’humiliar-me, el meu diari no es molesta ni tan sols a fer-los el menor cas. Amb el que m’hauria agradat explicar al món que m’han acomiadat per pressions polítiques. Si seran poca cosa els qui volen silenciar-me, que en lloc d’un escriptor de veritat, un dia va trucar la mateixa Rahola, queixant-se d’una de les meves columnes i amb to de ‘vostès no saben amb qui estan parlant’. Tampoc li van fer cas, com és natural, però ara tindrà temps de pensar en el seu curiós concepte de llibertat d’expressió. Espero que el lloc que deixa vacant l’ocupi una persona i no un robot, que al mercat laboral cada vegada hi ha més artefactes d’aquests. Se salven de moment les feines intel·lectuals, raó de més per témer que sí, que hi ha el perill que la columna l’encarreguin a un robot, un de senzillet, el mateix Roomba del senyor Godó, si té cinc minuts lliures després d’escombrar el despatx. No, no me n’alegro que hagi sigut acomiadada. A veure si per mantenir el seu tren de vida, ara haurà d’aparèixer més sovint a TV-3 i haurem fet un pa com unes hòsties.

L’ego de Pilar Rahola

És difícil atorgar-li la nul·la importància que mereix, a qui se’n dona tanta a si mateixa

El més llegit