Ja se sap que a la Catalunya política res és el que sembla i molt menys el que es diu. Del procés ja només queden restes de la vella escuma retòrica i la dura realitat dels presos polítics. Només així s’entén que hagi sigut un pres, Jordi Sánchez, amb la seva autoritat indiscutible, el que hagi aconseguit doblegar les brutals resistències internes de Junts a firmar a la fi un acord de mínims amb ERC. A mig camí entre la seva inhòspita cel·la i el perillós laberint de l’artefacte polític postconvergent, Sánchez ha sigut capaç d’arrencar-li a ERC un pacte immillorable per als seus interessos al mateix temps que sotmetia les ànimes esgarriades de la seva organització que encara proclamen, tot i que no s’ho creguin, que cal aplicar el mandat de l’1-O. Jordi Sánchez sabia que entre els somiejos estèrils de l’exili i el ‘friquisme’ de personatges com Joan Canadell (el que tuiteja que «Espanya és atur i mort , i Catalunya és vida i futur»), hi havia una tercera via en la qual es pot ser independentista però amb voluntat de pactar i governar, i sense fer el ridícul. I és que el pacte de govern li permet a Jordi Sánchez emprendre el mateix viatge cap a la centralitat que va iniciar Esquerra el 2018: només així s’entenen les folklòriques renúncies d’Artadi i de l’entorn de Puigdemont a assumir la vicepresidència, perquè no hi ha res pitjor que et facin aterrar en la realitat quan fa anys que reparteixes carnets de dignitat amb posturejos estèrils.