Éssers humans com a mercaderia geopolítica

L’ombra dels presidents nord-americans és allargada, fins i tot quan han abandonat la Casa Blanca. Es podria dir que l’espurna que s’ha encès aquests dies a Ceuta, generant la pitjor crisi entre el Marroc i Espanya des de fa anys, enredant cruelment éssers humans com a mercaderia geopolítica, es va encendre originalment dels alegres dits de Trump, en els temps en què encara era tuitejador en cap. El magnat nord-americà va sortir del poder el 20 de gener passat, però uns dies abans va publicar un missatge que canviaria una posició nord-americana mantinguda durant dècades. Com a contrapartida per l’estrenyiment de les relacions amb Israel per part del Marroc, Trump va regalar a Rabat munició per a les seves aspiracions al Sàhara Occidental, al declarar que els Estats Units afavorien la seva sobirania. El recolzament nord-americà al Marroc ha envalentit Mohamed VI, propiciant una política exterior més assertiva. Recentment es va enfrontar amb Alemanya, que talla el bacallà a la UE. I aquests dies ho fa amb Espanya, amb qui comparteix una frontera calenta que en realitat és, també, una frontera amb la UE. Aviat sabrem si el Marroc s’ha passat o no de frenada, a l’utilitzar sense gens d’humanitat els desesperats, nens i dones inclosos, com a mercaderia geopolítica. De moment, Joe Biden no desfà el gir de Trump, però tampoc recolza el Marroc al descobert. Els moviments de l’administració americana dependran també de com evolucioni la fràgil treva a què han arribat Hamas i Israel, amb una última escalada que també ha contribuït a activar la bala migratòria de Rabat (davant les simpaties locals amb Palestina i l’acostament del govern a Israel, un conflicte fronterer amb Espanya sembla oportú per desviar l’atenció). Però el «regal de Trump», com ha explicat l’analista de l’Institut Elcano Haizam Amirah Fernández, té riscos. El rei Mohamed VI ha de calibrar les seves forces, davant la geografia i la butxaca dels seus compatriotes. Ceuta i Melilla és l’única frontera terrestre entre l’Àfrica i la UE. «Ceuta és Europa. Aquesta frontera és europea i el que hi passi... no és un problema per a Madrid, és un problema per a tothom», ha dit Margaritis Schinas, comissari europeu. El Marroc compta, des del 2007, amb assistència financera per part de Brussel·les per quantitats que superen els 13.000 milions d’euros. El nou pressupost de la UE per al període 2021-2027 augmentaria a més aquest recolzament, sempre que les coses no es torcin. La UE té experiència enfrontant-se al xantatge de la immigració com a cruel arma geopolítica. Ha passat en els últims anys amb el president turc Erdogan, un mestre a explotar les debilitats de la UE en benefici propi. La Unió, que segueix sense una política migratòria comuna, tot i que no té de facto fronteres internes, s’ha acostumat a externalitzar el control migratori i dependre de governs autoritaris al seu veïnat per regular els fluxos humans que, inevitablement, viatgen cap al nord a la recerca de supervivència. No és difícil comprendre per què més de 8.000 persones van entrar a Ceuta, en tot just 48 hores. Segons càlculs de Branko Milanovic, el PIB per càpita d’Europa Occidental ronda els 40.000 dòlars, davant els 3.500 de l’Àfrica subsahariana (11 vegades menys). El 1980, Europa tenia més habitants que l’Àfrica subsahariana. Avui, aquesta multiplica per 2,5 la població d’Europa Occidental. La distància entre les dues ribes del Mediterrani no canvia, però els incentius per emigrar al nord semblen evidents. El Marroc pretén explotar aquestes circumstàncies. Vol aprofitar l’impuls polític heretat de Trump per aconseguir els seus objectius principals a l’exterior (des del Sàhara a les millores en les ajudes europees), sabent que la clau de l’aixeta migratòria li dona bones cartes en aquesta partida. A més, la cooperació marroquina en qüestions de seguretat i terrorisme és clau, per molt que la pandèmia ens hagi fet oblidar els atemptats que hem rebut durant l’última dècada. Probablement, les aigües tornaran al seu curs, pel pes dels interessos compartits, però la UE s’ha de preguntar fins quan acceptarà canviar cromos, acceptant l’ús de vides humanes com a mercaderia política.

El més llegit