Una matança familiar, per Pilar Garcés

Una jove mare embarassada i el seu fill de set anys assassinats a Mallorca. La Warda i el Mohamed. Quatre cors aturats amb violència extrema. Ella havia denunciat dues vegades, i obtingut una ordre d’allunyament contra el seu exmarit que ja no estava en vigor. Superant tota la por i les circumstàncies difícils per reprendre una vida segura, havia actuat. Però va col·locar un escut massa fi i massa breu contra el seu botxí, i no va aconseguir posar-se fora de perill, ni tampoc el seu nen. Matar una dona de 28 anys i una criatura és a l’abast de qualsevol salvatge, no s’ha de ser especialment llest, ni especialment fort. Només covard i dolent. La notícia no ha durat ni dotze hores en els titulars nacionals. De seguida li han passat per sobre altres guerres, allaus migratòries o la mort d’un artista d’ànima delicada. La Warda i el Mohamed, una petita família amb bessons en camí, massacrada a la cuina de casa seva el cap de setmana. No més minuts de silenci que afegir al silenci que va deixar l’atac despietat, un acte de terrorisme masclista a dues passes, que no ens hauria de deixar dormir en aquest llarg toc de queda que no afegeix un gram de seguretat a qui més la necessita. Fins i tot en aquests moments de crisi sanitària, en què tants problemes s’han relegat i tantes solucions es posposen, les dones del nostre Govern ens haurien d’enviar una mica més que un tuit desconsolat: diners trinco-trinco, recursos, protecció per a les amenaçades. Això és insuportable. Fa unes quantes setmanes, l’Estat va córrer a posar escorta als candidats a la presidència de Madrid al detectar-se una sèrie d’amenaces per carta a polítics. Bé. Exigim escorta per a les dones que denuncien maltractaments i tenen por. Exigim advocats, refugis i seguiment, diners perquè construeixin la seva independència. No és possible que una ordre d’allunyament caduqui com un iogurt sense que la intimidació hagi desaparegut i ens diguin que el sistema ha funcionat de meravella. L’escola va avisar que el seu petit alumne de primària no havia acudit a classe des de feia diversos dies, i sabedor que la mare havia cursat una mesura de protecció va alertar la policia. El compromís demostrat per aquest centre em torna la fe en què sí que es pot fer alguna cosa per aturar la violència que pateixen dones i nens: obrir els ulls. Altres estaments haurien d’observar el seu exemple. No fa gaire he acabat de veure la sèrie danesa ‘Que viene el lobo’. En ella, la redacció per a la classe de llengua d’una adolescent, en què relata amb viscuda cruesa un episodi de maltractaments, posa en guàrdia el seu professor, que no la considera una fantasia, i és ell qui inicia una maquinària d’acció social que ja no s’atura. Des d’aquell moment tot el sistema envolta la família, fins a verificar si els nens estan segurs amb els seus progenitors, en un retrat perfecte de l’extrema dificultat que comporta en molts casos aquesta tasca. Sense ànim d’esbudellar una ficció allunyada del maniqueisme, que exposa els punts de vista d’una manera que impedeix determinar a la primera de canvi qui té raó, sí que es pot dir que les coses no han d’acabar sempre com ho han fet per a la Warda i el Mohamed. S’han de detectar els perills i ajudar les potencials víctimes, sense parar. S’hi pot intervenir, si hi ha mitjans i voluntat per fer-ho.

El més llegit