Amb la renúncia d’Elsa Artadi a ser consellera d’Economia, els catalans perdem una gran oportunitat de fer un pas endavant i arribar a tenir un PIB que per ella volgués tot Europa Occidental. Ja que la noia viu al seu propi món, del qual no ha sortit mai, ni ganes, lluitaria amb totes les seves forces perquè tots els catalans poguessin viure segons el que ella considera uns mínims de subsistència. La consellera Artadi no hauria regatejat esforços ni hores de feina per aconseguir que tots tinguéssim un anorac de mil euros per anar de manifestació, un bolso Gucci on guardar les claus dels dos cotxes, roba interior que no permets que et treguin ni en nits de passió per por que es faci malbé, un guarda-roba –els armaris són de pobres– amb modelets mo-ní-ssims de les millors marques i un iot –si no propi, d’uns amics– sobre el qual fer-nos fotos per vacances. Això, d’entrada. A mig termini, intentaria que visitéssim l’esteticista una vegada per setmana, ens aixequéssim cada dia a les 10, féssim ioga a la platja, anéssim de botigues cada tarda pel passeig de Gràcia i utilitzéssim ulleres que, de no haver assumit ella la conselleria, preferiríem quedar-nos cecs a pagar-les. La segona residència com a mínim vital, es dona per descomptat. Un conseller o ministre d’Economia és com Déu, aspira a construir una societat a la seva imatge i semblança. No em diran que tenir Artadi en aquest càrrec no hauria sigut més profitós que quan vam tenir-hi Junqueras, que al que aspirava era que els catalans mengéssim calent 15 vegades al dia.