Pere Aragonès ja és el nou president de la Generalitat, després d’unes llarguíssimes negociacions polítiques per assegurar la seva investidura. Catalunya ha estat massa temps sense govern, i cal pensar en la manera que això no es torni a produir. Per a això, cal recordar el disseny actual i una possible via de reforma. La presidenta del Parlament, després d’escoltar les forces polítiques amb representació parlamentària, proposa un candidat a la presidència de la Generalitat. Tot i que no sigui investit ni en la primera ni en la segona votació, la primera posa en marxa el calendari que marcaun límit de dos mesos: si en aquell temps no s’ha investit un candidat, es convoquen automàticament unes noves eleccions. Aquesta fórmula funciona amb pocs problemes quan les forces polítiques en presència són poques i internament cohesionades, cosa que no és el cas de la Catalunya actual. Els partits juguen amb el factor temps per imposar-se en la negociació, amb l’amenaça de fer que els competidors apareguin com a culpables de provocar noves eleccions. Aquesta amenaça és creïble, perquè, com més es prolonguin les negociacions més s’irritarà l’opinió pública. I, si en algun d’aquests partits hi ha divisions internes, les faccions tenen idèntics incentius per actuar igual internament.