És un dia històric per a ERC. Per primera vegada des de la Segona República un dirigent d’aquest partit assumeix la presidència de la Generalitat. Han hagut de passar tres mesos des de les eleccions del 14-F, amb unes tortuoses negociacions dilatades en el temps. Però, finalment, Pere Aragonès ha sigut investit com a primera autoritat del país amb els vots afirmatius de la seva força política, JxCat i la CUP. Es revalida així la fórmula de l’anterior legislatura: la meitat de l’Executiu és per als republicans i l’altra meitat per als postcovergentes (amb una gairebé completa inversió de les carteres assumides per cada espai). Jèssica Albiach afirmava durant el debat d’investidura que es tracta d’una forma de govern no desitjada per ningú. I certament és així: ERC preferia governar en solitari, els sectors més activistes de JxCat desconfien, i el PSC sap que pot dificultar l’escenari a Pedro Sánchez. Els dirigents d’ERC han optat per la prudència, allargant una fase de transició en la vida política catalana, per mantenir una certa pau interna dins del partit (els pocs avenços en la desjudicialització del conflicte i la duresa d’Illa no han facilitat els moviments).