La perdiu amb talons

Fa anys vaig escriure un article, ‘Teoría del ensayo general’, que acabava així: «Compte amb les perdius, que es desplacen, gràcils, com si portessin sabates de taló». A primera vista, aire pretensiós; 42 anys; soltera; separada; sense fills; procedent del planter del partit; sense experiència prèvia de gestió; tímida, encara que polemista mordaç, capaç de disparar amb foc real als seus adversaris, ja sigui en un plató de televisió o en seu parlamentària; aparença fràgil i desimboltura ocasional; protegida per un somriure ambigu i guarnida amb una túnica, llarga i celestial, com a abillament de campanya; ha aconseguit una cosa inabastable: una adhesió, personal i inèdita, amb abast nacional. Amb curiositat no exempta d’agnosticisme, homes i dones, joves i vells, mitjans internacionals van fixar-se en l’agosarada valentia de qui gestionava la crisi de la pandèmia, entre burles a un’ discurs insubstancial’, insults i una pressió mediàtica, sense precedents, perquè tanqués Madrid. Amb la submissió estrictament restringida als ciutadans, escortada per un formidable elenc de coadjutors i una convicció: «Amb responsabilitat i tractant la societat com adults es poden esquivar totes les dificultats», va aconseguir una victòria anticipada per tots els sondejos, a excepció del sociòleg governamental, que va aprofitar la batalla de Madrid per encunyar una nova noció: ‘tabernidad’, allò que retrata «la impotència del sicofanta fracassat» (Jorge Bustos). Després d’haver aconseguit tots els districtes de la capital i pobles de la província (tret de dos llogarrets gals), va triar un vestit vermell per sortir al balcó de la seu convicta. Tot va començar amb una maniobra no exempta de riscos, consistent a desmuntar una operació, cuinada a la Cuesta de las Perdices (que va ser camp de batalla, a les portes de Madrid, durant la Guerra Civil), tendent a descavalcar-la de la presidència del govern regional. Esquivant els obstacles dels qui havien sigut els seus socis fins mitja hora abans, va dissoldre l’Assemblea, anticipant la primera derrota significativa, en un combat polític, del ‘sanchisme’. L’‘ensopegada murciana’, pròleg d’un frenesí sobtat amb mocions de censura en tirabuixó, va ser el primer acte de l’intent tardà de ‘viatjar al centre’ per a, una vegada aprovats els Pressupostos, distanciar-se dels que ja resultaven incòmodes socis de legislatura. També va aguditzar les xacres de la bella Inés, l’error de càlcul de la qual ha rebaixat la seva cotització política, evidència que va començar a gestar-se quan va abandonar els electors catalans que l’havien convertit, una cosa de veure, en primera opció política. Farts de confinaments perimetrals, aquarteraments, tancaments de l’hostaleria, per mor de la pesta, que segueix costant vides i portant a la ruïna famílies, empreses i negocis; la mobilització (78 %) i el vot amb determinació, a una peculiar manera d’entendre l’ofici de la política –que no renunciava a la confrontació directa amb el comandant en cap, que va acceptar el guant i va sacsejar el sac-de manera que els comicis regionals es ‘van nacionalitzar’. Mentre els seus rivals, amb un to displicent, posaven en dubte la seva preparació i capacitat intel·lectual, la creixent notorietat de la vituperada li servia per capitalitzar el desconcert i irritació de bona part de l’electorat, que va endinyar un vot de càstig al Govern, per les polítiques i aliances del binomi PS&PI (recompenses a secessionistes, llei d’educació, ministeri de la veritat). Amb reflexos i astúcia, la càndida Isabel va trencar el parapet de combat, que tan útil li estava resultant a l’Executiu per utilitzar amb profit recursos públics i temperar la llibertat (amb l’estat d’alarma). En la seva confrontació ‘contra tothom’, oferia propostes plàcides per contrarestar denúncies, com les de l’emergent metge anestesista: «El seu model és la llei de la selva» o «La dreta entén la llibertat com trepitjar el proïsme i desentendre’s de la societat». Reminiscències ‘almodovarianes’, amb final diferent per a cadascun dels protagonistes i actors de repartiment: «Caiguda i Gloria». Els efectes més visibles: la sorprenent i inexplicada sortida del Govern, renúncia simultània a l’escó en el Congrés i retirada d’Iglesias de la política espanyola. I amb això, la defunció de la testosterona, que va arrossegar tota l’esquerra a seguir el seu marc frontista. Coincidint amb l’escaqueig de qui semblava tenir el terreny preparat, després de ser sotmès a un assetjament personal i familiar inadmissible. La davallada de Cs, descomptat per les enquestes, que els va deixar sense escons a l’Assemblea madrilenya, malgrat comptar amb un candidat formidable. La pèrdua del lideratge de l’esquerra a Madrid, que ostentava el partit socialista. La renúncia a l’escó d’un intel·lectual moderat sense fam de pilota, Gabilondo, víctima d’una estratègia zigzaguejant, potser causa de la tensió emocional. I els més palmaris: el ‘landslide’ (allau) de qui havia travessat indagacions incòmodes sobre assumptes familiars i no es va acoquinar. El sòlid ascens de la doctora García, cap visible de Podem 2, formació concebuda pel que va ser ‘petimetre’ de l’esquerra radical, Errejón, més tard desplaçat a la política regional. El manteniment dels escons per la dreta radical, la combativa candidata de la qual, Monasterio, «l’esquerra posa les idees, el centre les assumeix i la dreta les gestiona», tampoc es va escapolir de la batussa. Madrid, convertida en camp de proves d’un projecte nacional, es va espolsar la letargia motivada per ser pocs els que parlaven sense fantasia, de qüestions senzilles: «El que volem, el que necessitem, en definitiva, de la vida real». Amortitzat el comodí del dictador, continuen sense digerir com és possible que; insultant els madrilenys, sabotejant un hospital públic i etiquetant de feixistes els que no pensen com ells, no hagin aconseguit guanyar. Temps d’autocrítica i reflexió, com demanda Felipe González, tan lluny del forassenyat insult de la VP1 del Govern, comparant dos milions de madrilenys amb els nazis. Atenent la sentència de Churchill: «¿Té enemics? Bé, això vol dir que vostè ha defensat alguna cosa amb convicció, en algun moment de la seva vida» i descomptant la capacitat de resistència de la líder sobrevinguda, depèn en gran manera el futur del seu mentor, ostatge dels mals resultats al País Basc i Catalunya, rescatat de l’ostracisme per una de les seves rivals potencials en el futur. Queda per aclarir una incògnita, que podria ajudar a desxifrar els resultats d’unes eleccions amb gravetat nacional: ¿La gent no ha votat tant Partit Popular com Ayuso? …… La perdiu amb talons, que pot viure en captiveri entre 6 i 10 anys, té un caràcter enèrgic, potència de vol, bravura i ales amples, que li permeten emprendre un vol sostingut.

La perdiu amb talons

Mentre els rivals d’Ayuso posaven en dubte la seva preparació, la seva notorietat creixent li servia per capitalitzar la irritació de bona part de l’electorat

El més llegit